diumenge, 30 de setembre del 2007

Va benne

Fa massa dies que no em trobava davant aquesta pantalleta en blanc, que al final és la meva petita victòria en no escriure coses més grans, un lloc on fer-me gran i petita alhora de manera flexible... una teràpia, per ser exactes.
Somric i respiro amb tranquil.litat, espontàniament, en veure que els dies de silenci han estat - inconscientment - els que he trigat en prendre el cami del que us parlava.
He après una cosa nova: de vegades no val la pena angoixar-se si no trobes una solució, de vegades, si esperes una mica més... la solució t'arriba sola. Com un premi al teu esforç, com si hi hagués una mena de justícia vital amagada encara més endins que el túnnel del metro, que sortís a la llum en veure que t'esforces per agafar un altre tren, en comprovar que tens raó.
No m'han agafat a l'Escola Oficial d'Idiomes, aquest semestre repeteixo dues assignatures asqueroses pel mòdic preu de 360€ (només dues!), la pública d'aquest país considera que estudiar una segona carrera ha d'implicar un recàrrec del 40% a cada matrícula, m'enamoro de qui no toca x 2 vegades, no aconsegueixo llegir una ratlla i de vegades en pica l'esquena brutalment... però res del que passa ha estat capaç de derrotar l'estructura que vaig fixar en començar a ser feliç.
Estic bé, encara no sé com, de vegades ho poso "en tela de juicio", però estic bé... sòc feliç, estic contenta.
Cada dia, quan surto del metro de Glòries hi ha una enganxina en una de les escales on es llegeix "HORROR" i cada dia trepitjo amb força el graó que allotja la paraula negra sobre blanc, i així començo el dia, fent força per trepitjar al "lado oscuro" i somrient.
Cada dia trepitjo l'horror... proveu-ho, altament recomanable ;)

dimarts, 18 de setembre del 2007

Melangia o empenta

Arriba un moment en que, per molt que una vulgui gronxar-se en la part dolça de la melangia (ma mare de vegades canta: "digues-li que sento/dolça melangia/i que en ella penso en tot moment" No recordo de quina cançó ho ha tret...) ha d'aixecar-se, desfer-se del polsim apàtic de la comoditat, respirar fons i renunciar a aquest estat, per sensatesa.
Existeix aquest camí o una baixada abrupta i esmolada, molt difícil de baixar però directa a la ressolució de les coses.

En definitiva, existeix la improductiva melangia, el camí de baixada, el de la sensatesa... o el fàcil, el que no porta enlloc però no dóna problemes. Ara, aquest últim de segur que no reporta cap glòria, ni fred ni calor.

Aquest cop no pots ajudar-me a agafar cap camí, tant com ho has intentat i ara ets fòra de tota història.
Aquest camí, el que ara em toca atravessar, l'he de fer novament sola.
Arriba un moment en que desapareix, com dèiem, la possibilitat de seguir alimentant ocells del cap, somiant truites, mirant al cel... i toca espolsar-me i posar-me davant d'una plaça de sorra, silenciosa i calmada - com la plaça de Vic, però absent d'ornamentacions i buida de gent -. Una espècie d'avantsala del destí que es forja, del que s'escull.

Avui estava allà i altra cop la Laura m'ha ajudat a pensar com sortir-ne, respectant l'etern dictamen que ens fa saber que la ultima decisió i la primera passa ha de ser exclusivament nostra.
O l'abrupte o el de la sensatesa, no me'n queda cap altre. No puc seguir somiant desperta, tot i que he d'agrair novament a l'Ismael que em faci sentir tant bé mentre ho faig, i alhora m'impulsi a tenir valor per sortir d'aquesta plaça:
"Nunca dejes de buscarme/la excusa más cobarde/ es culpar al destino"
Lamento que molts no entengueu massa per on van els trets dels últims posts. No sempre és possible parlar alt i clar...








dimarts, 11 de setembre del 2007

La història

Un home dels que surt cada dia a treballar del mateix portal, amb una professió un pel més liberal que les comunes, això sí... Un home que viu en una de les ciutats més importants de l'Estat... poca cosa més puc dir d'ell, perque probablement el més emocionant és manenir-lo en "stand-by".

Estic escribint una historia sobre aquest home i el més interessant és que conec poquíssim la ciutat on he decidit que vivís, així que dues persones que he buscat a través d'internet (completament desconeguts) m'estan ajudant a donar-li un sentit al context d'aquest home abans no pugui viatjar cap allà i fer-me'n una idea millor. És molt molt emocionant.

Dels dos desconeguts, el que més m'està ajudant el vaig agregar al msn pel morro, perque vivia al mateix lloc i treballava del mateix que el meu protagonista. Ell, amb paciéncia però amb una espècie de reticéncia inicial típica del lloc on viu, va acceptar ajudar-me sobretot perque ell també escriu. Poc a poc se li van anar escapant els "jajaja" entre els textos, cosa que em tranquilitza.



L'altre, potser més obert, m'ha donat la idea més bona de carrer que he rebut fins ara. Vaig localitzant imatges i parades de metro properes entre el google i el que em diuen.


I la història pren forma d'il.lusió i creuo els dits perque sigui molt llarga, em permeti ser constant escribint per primer cop i m'agradi tant com ara.


Continuarà...

dilluns, 10 de setembre del 2007

Crash Boom Bang

Toca fer neteja... Diuen que quan es tanca una porta, s'obre una finestra, no? Doncs a cop de finestral que entrin vendavals de força, que l'aire xiuxiuegi i l'energia brolli... "que empiece el carnaval".
Que s'esbombin els secrets per les parets d'una casa vella pintada de nou.
Treu el mocador i digue'm adéu, que han esclatat les ancles i el vaixell s'encamina a l'infinit.
Fòra, que és tard!
Que escampi aquesta boira, que es tornin bojos els rellotges i les bruixes bones trobin un lloc on enlairar les escombres per fer remolins al cel, que esclatin focs d'artifici, que comenci d'una vegada la meva tardor.
Arriba com un univers nou, com un Big bang, de zero i regala'm un jersei ben tupid i seiem vora al foc a escoltar tempestes i històries.
Marxa ben lluny o queda't a casa, surt corrents o enganxa't a la meva pell... treu'me aquest mal de cap, envia'm un àngel que s'assembli a tu.
Així es com penso la major part del temps, amb links mentals de textos, pel.lícules i cançons. Encara que sembli inconnexa, aquesta és la xarxa de coses que em ronda pel cap ara que esclata l'última neurona que sostenia una de les calmes més dèbils del meu sistema nerviós.
Quan una sospita es converteix en certesa passen aquestes coses i no sempre es poden digerir.
Però "quizá podamos escoger nuestra derrota"...

dijous, 6 de setembre del 2007

Estrés i Annalgesia

La Maitena m'encanta, em fa veure que totes les dones tenim un punt deliciós de desastre, però de desastre intel.ligent... no sé, alguna gràcia, una de les coses que probablement més bojos tornen als homes... o no, no ho sé.
El cert és que quan el caos s'apodera de mi, la Maitena em fa riure de les meves déries... i quan no també, i això és d'agrair.

Un dia el meu germà gran - últimament una de les persones més sanament pendents de mi - em va dir que l'any, en realitat, comença al setembre... Quanta raó!

No us podeu imaginar la de posts que em vénen al cap al dia, però és que no puc pensar clarament de tantes coses que tinc al cap... la vida comença al setembre... la vida que he anyorat tot l'estiu i que ara em fa estirar-me dels pels...
Feina, Facultat, Gimnàs... i ara també l'Anglés... segurament. Com que vaig tornar d'Alemanya amb complexe de cateta, doncs avui he format part de la cúa d'una EOI...
Ma mare en sentir-ho m'ha dit: Vols dir que no són massa coses?? Però si va ser ella qui em va animar... però sap com jo que aniré de cul...

Probablement hagi de recordar que el caos, l'estrés i el cansament m'han assegut davant d'aquesta cadira, així com em fan buscar dibuixos de la Maitena, o em tanquen a l'Fnac o em fan veure pel.lícules o...

... que comenci l'any!



Em sembla que la del dibuix s'hi assembla a mi...