dilluns, 25 de juny del 2007

Senyora gran



Vostè no ho sap però fa molts dies que no escrivia, almenys aquí.
No s'ho pensa, vostè, que tant gran com es veu a sí mateixa sigui capaç d'inspirar... m'ha sabut greu no dir-li, però potser no m'hagués entès.

Potser ja ni se'n recorda que m'ha trobat a l'autobús. Jo pujava quan ha quedat buit el seient del seu costat, donava a la finestra i tal com estava de ple el bus (a les 8, a l'alçada de plaça de Sants) m'ha semblat un luxe i he gosat molestar-me amb la frase curta que sempre repeteixo en aquest casos: "Em deixa...?".

Vostè m'ha respost preguntant-me on baixava:
- "Perquè jo baixo a Collblanc i si has de baixar tu abans, em canvio de lloc".

La seva cara de "piula", d'ex nena dolenta, m'ha fet somriure. Vostè és d'aquelles persones que obren molt els ulls quan parlen, sempre amb expressió de dubte, de sorpresa... i per tant amb actitud d'aprendre, a la seva edat.






Com que jo baixava molt més tard hem pactat que em tocava finestra i vostè ha continuat parlant-me:
- "Jo acostumo a preguntar-ho, saps, sempre va bé perquè així no ens molestem".

Jo devia fer cara d’ai quina gràcia" i li deia que sí, oi? Temia que em parlés tot el camí... li seré sincera: tot i que vostè m'ha caigut molt bé, a mi m'agrada desconnectar al bus. Posar la música molt alta i mirar per la finestra.

I vostè ho ha vist i ho ha respectat molt més que molta gent més jove.

Ja sé que ja no pot ser, però voldria que sabés que m'ha emocionat quan m'ha dit adéu, amb la ma, tot i ser al costat meu, abans de baixar-se.
Només he pogut respondre "Adéu, que vagi bé". Però voldria haver-li dit que...

... voldria que sabés que avui, avui que vostè es pensa que ha estat un dia ben normal... ha inspirat algú i s'ha convertit en la reina de la meva xarxa, en la reina d'un text i d'un moment... vostè, que mai ha volgut cap regnat més enllà de les seves coses.



Gràcies iaieta del bus ;)






dilluns, 11 de juny del 2007

Dèria de matinada

No me'n volia anar a dormir sense passar per aquí. Quins díes més estranys... Per variar, porto setmanes amb diferents posts al cap que ara s'esfumen per convertir-se en l'atzar del que surti en aquest moment, que anirà prenent forma fins que una de les idees acapari l'espai i es converteixi en la reina de la festa.


Podria parlar de dues coses molt importants que he deixat enrera aquests últims dies, però són d'aquelles coses tan personals que ni tansols aquí les puc escriure. Podria parlar de les coses i les persones que no entenc, però ho he fet tants cops... i per alguna raó que no conec, aquesta no és la nit per fer-ho.


Podria parlar de les reaccions mentals de tornar a veure John Cusack parlant-me a través de la pantalla, de... ja està, la idea ha aparegut.


Una festa fulminant de divendres passat va concloure amb un fet insòlit que no em trec del cap: Vaig perdre un llibre i una llibreta en la que vaig estar escribint coses molt íntimes. Tota la nit vaig dur el bolso a sobre menys una mitja hora, que va estar a terra de la discoteca.

Del que estic segura és que la cremallera del bolso no va estar en cap moment oberta.

No em va faltar ni un céntim, ni el mòbil, ni l'mp3, ni les claus... però l'endemà no tenia el llibre ni la llibreta... i a més el llibre duia el meu nom escrit a la primera pàgina...


No em trec del cap que hi ha un desconegut o desconeguda que ara mateix sap més de mi que jo mateixa.

dissabte, 2 de juny del 2007

Post-it de la veu de dins

El poder d'una cançó t'atravessa l'ànima un dissabte al migdia, quan encara no has dinat i et sents vençuda pels teus errors, aixafada com una patata bullida indefensa sota la forquilla, però estranyament en guàrdia. Sempre hi ha un pilotet vermell que vigila que no t'ensorris, sempre.
A pesar del teu propi desastre, portar 24 anys amb tu mateixa continúa essent una aventura digna de viure.
Quan aquesta tempesta passi, torna a sentar-te en aquesta cadira i torna a posar


P.D. Com sempre, gràcies a tots els que feu el possible per poder llegir coses com aquestes.