diumenge, 25 de febrer de 2007

La timidesa de l'mp3

Divendres de matinada, en arribar a casa, vaig sentir un soroll estrany.
Des de la porta d'entrada no es poden sentir els ronquidos de mun pare i la foscor, per molt impresionant que sembli, no té cap so especial... o sí...
Per una persona com jo, incapaç de veure una pel.lícula de por per molt fluixeta que sigui, un sorollet inusual en una casa (tot i que sigui la pròpia) fosca, de matinada, pot esdevenir tot un via crucis.
A més, en aquestes situacions, mai sé si anar corrents cap a l'habitació o caminar lenta per no alterar les activitats dels hipotétics habitants fantasmagòrics jajajaj.
Quan ja no podia encongir-me més ni inspeccionar més racons de la casa ni afegir més plecs a la cara d'angúnia (que anava agafant la forma d'una pansa insípida i poruga) em va semblar sentir... el Quique González...!


Molt tímidament, s'erigia entre l'espectre audio-sigilós un fil musical amb la veu dolorosa, d'eterna queixa, del Quique.
El seu crit dient "ya sé que estás en otra, amor" va desvelar els meus dubtes i va fer evair-se totes les pors inexplicables (fòbies?).
No un negaré que hi poden haver molts tipus de fantasmes, però no em cuadrava molt que s'haguéssin aficionat al cantautor madrileny, a la seva edat fantasmil...
Va ser així com vaig descobrir que el meu mp3 duia encés i sonant des del migdia, potser abans i tot, quan un company de feina va petar la bombolla en la que em tanco per caminar pel carrer amb la meva música i va compartir el camí amb mi una estona.
Mentre em reia de mi mateixa, desfent els llençols, pensava que des del trencament de la bombolla fins el descobriment de Quique González amb llençol i cadenes, tot el que havia fet havia tingut una banda sonora amagada a la bossa, que m'havia acompanyat com un amant discret, com una pluja sigilosa... com les coses que no deixen de sonar però no pugen el volum per no molestar-te.
La sortida de la feina, el café abans de classe, les classes de memòria humana i avaluació psicológica, el sopar a casa el Jordi i l'Alícia, les hores al Pub Mediterràneo (tornaré per escoltar millor l'Òscar!), la trucada dels de la feina que resulta que están en un bar de Gràcia,el camí cap allà amb la Laura i el Dani, el Bar El Cine de Gràcia, el camí en cotxe, el Nitbus i el camí fins a la porta de casa.
Tot plegat va tenir una BSO constant. La meva vida semblava un reportatge de després d'un partit del Barça d'aquells de luxe i jo sense saber-ho. Vaig protagonitzar una estona d'aquelles de les pel.lícules en que ningú xerra i només veiem la protagonista caminant amb cara de sentir-se realitzada, mig somriure per Hide park, i qualsevol cantant a lo Whitney remarcant que ella és totes les dones jajjaja.
La meva vida va tenir fil musical personal i intransferible, i jo sense saber-ho.

diumenge, 18 de febrer de 2007

Carnaval, t'estimo!

The Supremes, una dama medieval, er milló cuiné der móng amb er mindindi i la RuJjcalleda, dúes chachas en pañals, un capellà amb tupé d'Elvis, una professora de primària amb gumets i vareta màgica, pirates, nois que van de noia i una interminable bogeria de colors i brillantors.


La festa pagana, el moment de bogeria hiperpermesa i lícita en que tothom es dóna el dret i el gustasso de transformar-se en el que vulgui.


Per sobre de tot, una festa diferent on de cop, em vaig veure rodejada de gent totalment nova per mi. Com m'encanta fer l'animal, em vaig dedicar a fer entrevistes aprofitant el micro de la meva disfressa: jo anava de reina del pop nº39 dels 40 principals, però vaig acabar fent de la Terribes del Polònia amb els cuiners de la festa!


Em dóna la sensació de que la meva bogeria va contribuir a que els grups diferents de gent s'uníssin en un de sol. Probablement el fet que jo estigui com una cabra va contribuir a fer de la festa una cosa 100% comuna, o potser no. Però m'és ben igual si m'equivoco, perque totes les coses que la gent em va transmetre m'han quedat enganxades al somriure estúpid que perviu després de les millors festes.




És increïble sentir-te estimada per gent que acabes de conéixer.

Hi va haver qui va treure el mòbil d'una revolada i va dir-me: digues, Anna, així no ens hem d'esperar un any per tornar-nos a veure!

Aquest matí tenia un missatge d'una altre persona que em tractava de crack i ressaltava "m'ho he passat de puta mare".


Gràcies, Alícia, per tenir aquesta magnífica manera de fer anys, aquesta tremenda habilitat i carinyo per montar festes! Gràcies, sobretot, per voler que jo hi sigui!


divendres, 16 de febrer de 2007

Feliçment responsable

Mira que no em sortíen les paraules,com tantes altres vegades... però m'ha impactat ser a la llista d'enllaços d'un blog on no esperava estar, no per res... però m'hi he vist i no ho esperava.

Ha estat d'aquelles sorpreses que et fan tirar el cap enrera de cop, en un gest enérgic, un impuls.

De l'Esteve a la Roska, de la Roska al meu, del meu al Denke, d'un comentari del Denke a l'Àngels a l'Spock i allà m'he trobat entre els links.

És ben cert que als bloggers ens uneix una xarxa. Digueu-me tonteta, però m'ha emocionat que el Denke deixés comentaris a l'Àngels, perque me'n sento feliçment responsable. Molt probablement aquest petit contacte no s'hagués produït si el Denke no hagués trobat el meu blog, si l'Àngels no fós amiga meva, si jo no tingués un link de l'Àngels a la meva pàgina, si...

Tampoc l'Spock hagués co-protagonitzat aquest post si jo no estigués dins d'aquesta xarxa real i imaginària alhora.

Amb tants grisos com ens envolten, realment és molt maco sentir-se responsable de coses com aquesta. Com surt en aquell anunci, és bó ser una miléssima part d'alguna cosa, ni que sigui. :)

Sembla que estigui en la fase "exaltació de l'amistat" d'una borratxera, que sabeu que és la inmediatament anterior als càntics regionals però ho diré... què coi, estic molt i molt contenta d'haver-vos conegut!

I de que em conegueu una miqueta o potser massa, de que m'intuiu, de que em reclameu (els que em veieu físicament), de que m'espabileu, de que m'animeu, de sentir que sou més a prop de mi que de les pantalles que ens separen.

Veniu aquí, tontus! (abraçada de tieta pesada).

O més aviat... seguiu venint, a pesar d'aquest post jjjajajaja.



dimarts, 13 de febrer de 2007

Petites infàmies

Sou els primers en assabentar-vos, o millor dit, fa un segon que me n'he assabentat i vinc corrents a dir-ho.
La veritat és que començava a preocupar-me perque no hi havia manera de tornar a obrir el blog, tot i que tenia coses a dir, i em feia por que no fós per la quantitat de gent que conec que té aquesta adreça.
Em començava a fer por que això em condicionés i m'apartés d'aquesta afició, una de les que més m'ha ensenyat i de la que més orgullosa estic: la d'escriure un blog.

Em sap greu que sigui precisament això el que em faci tornar a escriure i, sobretot, em sap greu no poder escriure el que tenia pensat. Volia començar parlant un altre cop al que va ser el meu avi. Els que fa molt que em llegiu sabreu que, tot i que va morir fa gairebé 7 anys, continúa ensenyant-me coses i essent un component vital per a mi.

Volia dir-li que estava a un pas d'aconseguir una beca per anar l'any que vé a estudiar a la terra que el va acollir: el País Basc.

Però rebo l'enéssim mail del consell d'estudis posant-me impediments. Primer que em faltàven 6 crédits pel mínim establert. Tot i així estàven d'acord amb establir contactes amb la facultat de Psicologia de Donosti (Donosti!!!!)per concedir-me la plaça el curs vinent... i ara que tinc un expedient d'1'25 (que vol dir "Aprovat") i que necessito un mínim d'1'50.

No tinc ni idea si d'aquí al Novembre puc aconseguir que l'expedient es mogui, però amb aquesta última dada m'han fos, m'han cansant l'ànim.

Primer va ser el "que sí que no" de Xile, que va acabar en no.
El dia que vaig començar a moure fils per marxar un any a Donosti em trobo una amiga del poble que feia 5 anys que no veia al lavabo de la Facultat i em diu que fa tant que no la veig perque ha estat d'Erasmus a Itàlia i ara viu a Dublín.

Ja sabeu que crec en les senyals i més ara que per fí he aconseguit entrar en la novela de l'Auster. Em vaig ilusionar i ara he de tornar a penjar d'un fil.

Ahir la mare reia de les meves ganes d'alçar el vol, però per primer cop m'animava a fer-ho.

No em puc creure que aquest cop la resposta també sigui NO.




dijous, 8 de febrer de 2007

Quotidianitats del verb ravalejar

Tarda rara però al final estranyament productiva al centre de Barcelona.
Trobo noves parts del centre (c/Tallers - Raval) que no coneixia juntament amb cinc mil coses excèntriques:

Una petitíssima turista xinesa o japonesa (algú ho sap distingir?) que em diu “hola” orgullosísima d’haver après la paraula. Somric amb sorpresa, amb aquell tipus de somriure que podria ser parent de la carcajada; els pares de la nena ens miren a les dues meravellats per la situació.

Segons més tard un estudiant que comparteix un descans davant la biblioteca de la nova facultat d’història i filosofia de la UB del Raval emet, al meu pas, la gran frase:

- “(...) Me parece insultante para cualquier mente bienpensante”.

Dissimulant, l’escric ràpidament al mòbil, que no se m’oblidi.

Una tenda de bijuteria o petites joies fetes a mà (de les de fusta, pedretes i filtres... com en diríeu?), molt hippie i tremendament acollidora predica amb l’exemple i m’ofereix un personal deliciosament amable. Decideixo habitar la tenda durant una estona compartint l’espai amb dues estudiants de treball social i magisteri (la informació la treu la dona de la tenda, jo faig veure que no les escolto).

Tot plegat per l’afortunada tossuderia d’aprofitar la última tarda lliure abans no es reprenguin les classes.
Tot plegat per fer temps abans no obrin el meu estimat drapaire i pugui llegir i escriure. Feines a les que m’obligo voluntàriament i fervent, de tant en tant.

Aconsegueixo arribar al drapaire ja obert, escric mentre espero l’Eduard, que surt més tard de la mateixa feina que jo he deixat a les 15h. Malauradament, els únics cohabitants que trobo al bar són una reunió de veïns d’una comunitat que es barallen entre ells per una veïna que demana una indemnització de 5 mil € per una estranya reparació, la conversa puja i baixa de to amb els modals de les sobretaules de la tele.
Em preocupa força que ni els adults de més de 40 siguin capaços de desfer-se del mal llenguatge dels debats histèrics.

La tempesta – més que pluja – d’idees em fa escriure com un llamp perquè no se m’escapin les paraules que descriuen els detalls.

Per cert, el pitjor de la reunió dels veïns, a la meva entrada al bar, ha exclamat un raríssim “Ai Cristina Cristina”... He fet cara d’interrogant i he respost “Ui, Cristina no, eh”.

Fa res s’ha decidit a parlar en la reunió l’amo del drapaire, que em desperta una entranyable simpatia. Li diuen que el seu tema ara no toca, i em donen ganes de cridar-los.

Millor em poso a llegir un dels millors descobriments que he fet mai: José A. Marina.