Aquest és l'escrit que vaig entregar, entre d'altres fulls personalitzats, als amics que van venir a la meva festa de comiat. Vodria compartir-ho també amb vosaltres, veins bloggers:
Vaig trepitjat Itàlia per primer cop l’1 de Febrer de 1999, Firenze (Florència) per ser més exactes.Hi anava amb un viatge de l’Institut per celebrar el final de l’antic BUP que algunes de les que sou aquí veu compartir amb mi directa o indirectament.
Firenze va ser la primera de les meves tres opcions el curs passat, quan vaig omplir la sol·licitud per marxar d’Erasmus. O potser la segona, perquè La Sapienza –facultat central de Roma – em feia tanta o més il·lusió. Finalment, per tradició universitària, vaig escriure Bologna.
Recordo el moment d’entregar el full… Si hagués tingut mínima confiança amb el secretari de la facultat, hagués tancat el ulls i li hagués entregat el paper mig cridant “ñiiiiiii” (feia cosa, vaja…).
Però tant aleshores com ara mateix, tinc clar que tot plegat ho he fet per deixar de trair la noia que va trucar sa mare des de Florència i li va dir: “Em vull quedar aquí”. Que és la mateixa que tenia el cor accelerat quan els companys d’algú que estava a l’estranger li deien: “Hay sitio y puedes estudiar aquí… si quieres quedarte…”. La mateixa que bavejava quan algú li deia “me’n vaig a…”.
El resultat d’aquell paper de sol·licitud va ser completament denegat; dic completament perquè no se’m concedia plaça ni a Firenze, ni a Roma, ni a Bologna. He de reconèixer que vaig respirar tranquil·la… Jo havia intentat fer contenta aquella noia i acallar tots els anys que duia donant pel sac pel meu cap, i a més em quedava tranquil·leta a caseta.
Sortia d’una pràctica estranya del carnet de conduir quan van començar a trucar-me insistentment d’un “nº desconocido”. No m’anava bé agafar-lo perquè el professor m’estava parlant de nosequé del dia següent que era important… però finalment tanta insistència em va fer despenjar:
- Te’m denegat les places demanades però hem aconseguit dos llocs més a Itàlia i pots anar-hi: Cassino o Campobasso?
- No sé… On son? En saps alguna cosa?
- Ni idea…
- OK, Doncs m’ho miraré a casa i ja passaré per Secretaria.
- No no Anna, o agafes ara la plaça o li ofereixo a la següent persona.
- Campobasso.
Així va anar. Vaig somriure enmig de la plaça Espanya, camí de l’autobús. I la representació mental immediata va ser “te’n vas!”.Tot el que ha seguit a aquest fortuït concediment de la facultat ha estat una espècie de boira d’aquella que t’agrada que hi sigui, però no per això et permet veure-hi clar. Molts ja ho sabeu, que no me n’acabo de fer a la idea. No ho dic negativament, senzillament és així.
La resta és futur... i com a tal, incert i mil adjectius més: curiós, engrescador, inquietant, etc.
Com recita Bardem a l’últim disc de Macaco: No hay pasado ni futuro en la existencia, la existencia es sólo presente.
El present és que sou aquí i me n’alegro de poder compartir totes aquestes històries amb vosaltres. Sentiu-vos més que convidats a Campobasso (especialment si aconsegueixo quedar-m’hi més d’un semestre).
Us agraeixo molt A TOTES I TOTS tot l’interés que heu tingut aquest temps pel tema i tots els ànims que m’heu donat, mai millor dit, per escampar la boira!
UNA ABRAÇADA ENORME!!!
Crec que mai una lletra havia tingut tanta importància per a mi :S