dimarts, 30 de gener de 2007

Martes con mi viejo profesor

Tambè és coincidència (o no?!) que el meu vell professor - o potser hauria de dir nostre - hagi aparegut per fí en dimarts, com el títol de la novel.la. Dic que ha aparegut que el veig molt, però, per desgràcia, gairebé mai serè com aquest vespre.
Continúen les casualitats (o no?!) si penso que aquesta situació s'ha donat enmig de la meva crisi laboral i el mateix dia que el jefe suprem ens demana als formadors que presentem un projecte que ens fa sentir que competim i cap dels dos volem sentir-nos res semblant a oponents, contraris, enfrontats... ja en tenim prou amb el que ens dirigeix.
El cas és que el professor, avui que anava seré i no voltava pel bar de l'Ateneu del poble amb els seus evidents signes alcohòlics (que em saben tan greu); ha pogut recuperar la seva curiositat innata, innegable i espontània pels seus ex-alumnes i m'ha demanat què és de la meva vida.
Primer l'he posat al dia dels meus estudis posteriors a l'Institut i després li he dit que faig de profe d'empresa, per entendre'ns.


- Es veia venir, Anna.
- Ah sí? Perquè, perquè?
- Jo me'n recordo de tot com anava a les classes, de tot... i això es veia venir.
- Vaja... (No sé si li he transmés quan me n'alegrava, segurament no...)
- N'estàs contenta, no?
Etc.

Com em passa tants cops i amb tantes persones, li hauria dit tantes coses! Li hauria parlat del que realment va significar per nosaltres, del carinyo que li hem tingut, de que no és just que algú amb tantes coses a dir es deixi perdre rera els gots del bar.

Però si ni tansols he estat capaç d'agraïr-li el comentari és normal que no hagi anat més enllà i bé... tampoc hi ha la confiança ni les ganes de posar-me a la vida de ningú com per dir-li, però m'hagués agradat.

- No m'estranya que la carrera de Psicologia t'estigui decepcionant (...). Però llegeix Anatomía de la melancolía de Robert Burton i ja seràs psicologa, no cal res més.

Els que el coneixen reconeixeran ràpidament aquest últim comentari com un dels seus clàssics: sempre troba llibres i pel.lícules que ja són prou per anar pel món! Geni i figura... Professor dins i fòra de les aules, no ho pot evitar.

M'ha emocionat i me n'alegro dels seus moments de lucidesa... tot i que m'hagi fet la dura i l'agobiada en sortir del bar... tot i que no ho sentis ni ho llegeixis mai...

Moltes gràcies.

No era tan mític com el Professor Keating, ni creia tan en la màgia però... més que bó o dolent, era el nostre.






diumenge, 28 de gener de 2007

Fas mal

Mira que portàvem un temps bé, eh. Ja gairebé confiava en que havíes deixat enrera la teva pitjor faceta, però... patapam!... avui me la tornes a fotre (ho sento, estic massa dolguda com per parlar bé).

Com que ets qui ets i em coneixes com em coneixes et permets el luxe de fer-me mal on saps que més me'n pots fer. A pesar de no tenir raó, a pesar de ser inmensament injusta, a pesar de saber que t'equivoques.

Ni tansols ets prou intel.ligent com per saber callar quan toca i t'he de dir jo "mira, calla perque quan més parles, més em desanimes".

A qui se li acut dir-li no a mí, sinò a qui sigui... "no trobaràs mai ningú perque no ets prou presumida" i subnormalitats per l'estil.

T'he respost que no vull ningú que no m'accepti com sóc i ho tornaria a fer; però ja m'havíes fet massa mal com per sentir les meves pròpies paraules i calmar-me.

Potser no hauria de posar aquestes coses, tan explícitament, al blog. Però abans que cap altre cosa això és casa meva, i ara necessito treure aquest dolor de dins.

T'hauria de caure la cara de vergonya!

El vídeo: Hi havia molts candidats, però el títol dela pel.lícula em va bé. A més que és boníssima, i que els monólegs de Keneth Brannagh són memorables. Però per sobre de tot, és de les últimes que vaig anar a veure amb aquesta persona...



dissabte, 27 de gener de 2007

Converses de cafè

Hi ha tantes converses com persones i moments, que al final són els principals ingredients de les converses.

Avui era amb l'Anna (una altre Anna, sí :) ) fent el cafè al bar de sempre, al poble. M'ha deixat uns minuts sola per anar al lavabo i m'he quedat, com ja sabeu que és habitual en mi, mirant la resta de taules i pensant en la resta de converses que veia.

He pensat en com ens posem de profunds quan tenim coses a dir i quedem per parlar-ne seguts a taula, en un cafè.

Pensava, doncs, en converses profundes però de cop m'he vist envoltada d'una situació que hauriem de situar entre una altra gamma de converses, les sobtades. Les que corresponen al moment en que ens trobem, de cop, a algú que fa molt que no veiem. No és apassionant segons quin moment, sobretot si la persona tenéim ganes de retrobar-la??

Últimament em passa molt, però amb gent amb la que simplement he compartit altres etapes de la meva vida (Egb, Institut...), però que no formen part dels meus imprescindibles, per entendre'ns.

Avui li ha tocat el torn a la Cristina.

Després de trobar-me-la he recordat una lliçó d'un profe de facultat sobre la comunicació. Ens deia que de vegades ens comuniquem tan malament que les nostres converses podríen separar-se en dues parts i cadasquna tindria sentit per si sola, convertint una conversa en dos monólegs.

He intentat fer-ne l'exercici, ara que ho tinc recent, i això és el que m'ha dit la Cristina:

Què tal?! Com estàs?! Quina de quilos has perdut, no? I què fas aquí? Quant de temps, tia! Com és possible! I a què et dediques ara?? Jo continúo amb els bars. Vine't quan puguis! Està prop de la Iaia i el Pessebre. Algún divendres hi aniràs, per allà, no?. Doncs passa't, eh. Apa cuida't guapa. Vagi bé. Adéu.
Tant de bó tots tinguéssim el nivell comunicatiu d'Amelie Poulain ;)


diumenge, 21 de gener de 2007

Error entre cometes

Estaria bé enmarcar-ho dins de l'experiéncia del "Back in 5 months" (en endavant, b5m, per deixar de fer publicitat gratuïta); però el cert és que el que em toca xivar-vos avui ve de molt abans.

No descobreixo res si dic que els jefes moltes vegades són difícils de soportar. El meu, almenys per a mi, fa molt de temps que ho és.
No m'hi entenc massa ni laboral ni personalment.

Em van dir que potser hauria de treballar algún cap de setmana i la meva paciéncia va esclatar.
La bola de neu de tants mesos aguantant-li coses sense dir-li a la cara va mostrar-me que la meva motivació a la feina no seguiria en peu si a més d'ell havia de sumar-li la bona notícia final.
Vaig parlar amb un company que ara és jefesillu del que em passava, però en plan amics i ell, amb la intenció d'ajudar-me, li ho va dir tot al jefe supremu.
Resultat: un marrón impresionant, el meu jefe que se sent traicionat (amb raó, no me'n sento precisament orgullosa), el company xivata molt penedit, jo raonant amb tot ells...
I... potser per l'efecte B5m, potser per atzar... però el cas és que n'he sortit reforçada, tinc la sensació d'haver-ne aprés moltíssim, d'estar tranquil.la i segura de mi mateixa (venint de mi és alucinant).
La feina trontolla, la facultat també i, tot i així, jo estic molt bé. Quines coses...


dimecres, 17 de gener de 2007

Back in 5 months




Perquè no agafar un troç de vida i fer-lo miques en el sentit de viure'l a consciéncia, renunciant a la pressa del temps.
Perquè no fer cas a la maravella que és descobrir un somriure injustificat a la cara pròpia en un reflexe del sol d'hivern a la finestra del bus.
Sóna al mp3 un vers que diu "Ara que no està sola la soledat", i és cert.

En el camí d'anada he llegit un anunci com el que veieu a la imatge en una de les corbes preferides del bus, m'ha agradat i m'ha fet pensar en la idea que us he vingut a explicar: Perqué no viure 5 mesos de manera diferent, a plena consciéncia, com si estigués a la vida de proba.
No és que marxi ni que no aparegui en 5 mesos, ni molt menys. És que vull anar-me anotant les constants vitals de l'emoció a la mateixa llibreta que viatja arreu amb mi i des d'on us copio això.

La nota que us deixo té una frase més afegida:
"Torno en 5 mesos. Serà un moment".

No és que marxi, mai havia estat tan "aquí".








diumenge, 14 de gener de 2007

Sentir els colors... com pugen :S

Sóc de l'opinió que els humans hem magnificat coses com la religió fins convertir-les en una espécie de monstre violent i desfermat que se'ns escapa de les mans (quanta sang s'ha vessat i es vessa en nom de vés a saber quins déus...).

Per sort, per molta gent la religió és només una vivéncia personal relacionada amb la fe i allunyada de la violéncia. Però no he vingut a parlar de la fe ni de la religió que estigueu pensant, sinò d'una cosa que hem magnificat de la mateixa manera, convertint-la gairebé en religió: el futbol.

Mireu, jo sóc culé, molt culé, com tots els de casa. Però resulta que a la facultat m'hi he trobat amics de 'ànima que són pericus a morir (a part que compartim aules amb en Coro). Un dia o altre havia de passar: em van demanar que, per un cop, els acompanyés al seu estadi, aprofitant que hi havia Espanyol-Barça...

Us podeu imaginar la cara d'imbècil que encara arrossego, no?

La única part positiva és que vaig tenir ocasió de demostrar el meu fair-play i els vaig felicitar durant i després del partit; mentre aguantava estoicament la festa blanquiblava, acostumada com estic a l'ambient totalment "dels meus" al camp nou.

Algunes de les actituts dels "veïns de seient" dels meus amics em van retornar la fe en la gent, amb el fair-play que em van demostrar ells també.

Mentre el cos se'm quedava fet miques per dins de tant patir inútilment pel meu equip, pensava com podia haver bufat i cridat per aquesta parida de causa.

Que sí, tots ho diem, com podem desganyitar-nos per 11 multimilionaris que hauriem d'escaridassar per altres coses, fóssin de l'equip que fóssin...

Però ja van dir que "el corazón tiene razones que la razón no entiende".

dimecres, 10 de gener de 2007

A prop meu

Em sento lligada al blog. Sembla que si no vinc en uns díes em cridi, de lluny, perque no l'enganxi essent una part indispensable de mi, però també perquè que no l'oblidi.

He pensat, com sempre, en els milers de trajectes en transport públic que faig, en 50 mil temes a escriure aquí; per respondre a la seva crida, per deixar de notar com es tensa aquesta espécie de cordó umbilical.

Moltes vegades, a primera hora del matí, al metro, penso que voldria que algú em reconegués com l'autora del blog. O bé trobar-me algú a qui llegeixo i poder reconéixer qui és.

M'encanta fer transbordaments... bé, més aviat ho odio, però em passa com amb l'esport: mentre vaig cap allà faria el que fós per no soportar-ho, però "un cop posada" m'agrada.

Al que anava, no us ha passat que us sentiu especials mentre creueu mirades fent un transbordament? No penseu que és una espécie de passeig pel génere humà?

Us suggereixo que el proper el feu amb "Idiota" de Nena Daconte (la versió ràpida, sobretot) sonant molt fort en els vostres walkmans. Sentiu com les passes s'acompàssen i s'acoplen al ritme.

I, ja que ho feu, em seguiré sentint més a prop de vosaltres... i d'aquest blog.

Molt bona nit ;)
(El videoclip és bastant ridícul, però és de la versió que us deia, i potser fins i tot us pot fer riure)

divendres, 5 de gener de 2007

Estimats reis mags d'Orient,




Els envío aquesta carta a última hora perque em consta que les recullen fins a l'últim moment.

Aquest any, pel que em sembla, han decidit que ja sóc gran i que no l'encerten gaire amb els regals i que, per tant, els seus regals seran sobrets amb diners... que dius, no té emoció.

Abans no caiguin en l'error de deixar-me sobre la taula o el sofà de casa aquest regal tan material, els voldria expressar el que realment vull.


Estimats reis mags, vull tornar a ser petita.

Sí, han llegit bé, no he posat marge de temps, acceptaria que fós només per un dia, demà, per exemple.

Vull que tornin els meus avis i em tornin a explicar que vostés creuaran les finestres del menjador tot i que estiguin tancades, perque es veu que ténen màgia suficient.

Vull que la meva àvia em torni a fer les dues cúes amb les "gomas del pollo".

Voldria, també, que aquesta nit el meu pare em pugés al coll per donar-li la carta en mà al rei Melcior de Sant Just (que casualment s'hi assemblava molt a un veí del carrer), un any més.

Vull que la mare m'obligui de nou a portar aquelles estúpides "sabates de tira" que ara resulta que són moda.

Vull els meus "leotardos" blancs i el vestit dels nens sota el paraigües.

Vull que els paquets de regals més grossos siguin els meus. Que un d'ells torni a ser una nina de les que fan olor de nou i porten unes brides espantoses lligades a la capsa que les envolta.

M'agradaria que complíssin els meus dessitjos, ni que sigui per les quantitats industrials d'aigua, conyac i torrons que els vaig deixar al menjador cada any!!


Moltes gràcies,

l'Anna (què coi! encara sóc la petita!!) ;P