diumenge, 31 de desembre de 2006

Dosmil7

Com cada any, em costa molt fer un repàs del que ha suposat l'any anterior.
El 2006 va començar amb una festa de cap d'any estranya com mai i en la que vaig acabar malaltíssima (també com mai).
Ha estat l'any en que m'he plantejat més cops seguits deixar la carrera, però finalment he decidit que no puc decidir-me i que, "ante la duda", cal continuar.
En l'any que deixem enrera he hagut de dir adéu a dos familiars molt estimats.
He aconseguit gairebé totalment l'históric repte d'aprimar-me, que tants maldecaps em donava desde molts anys anteriors.
M'he apassionat i he acabat mig aborrint una feina de les millors que he tingut.
He redescobert la sensació d'anar a tot arreu amb una llibreta on escriure quan em dóna el punt sentint-me cada cop una miqueta menys observada.
Ha passat un altre any esperant en va que un desconegut deixi de ser-ho.
En fi... tinc el cap massa espés...
Diuen que el 7 dóna bona sort... Sigui com sigui, una abraçada a tothom i que l'any ens porti almenys la mitat del que somiem.
No deixeu de visitar un regal que ens hem fet la meva amiga Àngels i jo l'últim dia de l'any: un blog comú.
Us deixo un detall que us demana que estigueu preparats, és del millor concert de la meva vida.


divendres, 29 de desembre de 2006

Porca Misèria

Sobredosi de mandarines al sofà, mentre miro el capítol d'ahir. La sèrie em té enganxada, trobo que té una manera molt intel.ligent de reflectir el que passem cada dia i, al mateix temps, de posar-hi els ingredients necessaris que la crúa realitat necessita perque la ficció sigui gustosa.

Poques vegades sé entendre la soledat capritxosa que em rodeja. Encara costa més d'explicar-la sense parlar massa...

Suposo que em sento com si la Natàlia fes moltíssim temps que no troba cap Roger. Suposo que és ridícul que em lamenti tant amb tansols 24 anys, però em supera.

Perqué no ve d'una vegada al sofà, a substituir les pells de mandarina...

dijous, 28 de desembre de 2006

Coses que ens passen


És curiós veure com dues cares d'una mateixa cosa poden distar tant entre sí. Barcelona, aquesta tarda, ha començat com una odissea de gent amunt i avall que et passa per la cara les 520 bosses de la compra i ni tan sols es molesta a girar-se per fer, si més no, una cara de disculpa.

I ha acabat com una bonica postal del centre il.luminat com mai.

L'Andrea i la Raskoleta m'esperàven "a rambla del raval amb c/hospital" deia el missatge, per posar-nos al dia de les vides que portem des de que no som companyes de classe.

Com sempre, em perdo el dinar i apareixo a l'hora del tallat.

Comencen els consells, la mala però carinyosa mania de dir-me pel cognom, els "està claríssim" barrejats amb "no ho sé, eh, no ho sé"... Torna la nostra marca personal, que es caracteritza per no parar de xerrar de les nostres vides sentint-nos adolorides però, alhora, arrencar a riure cada cinc minuts.

Avui me les he mirat una mica més des de fóra, els "dramons" per aquest cop eren seus i jo tenia temps de mirar-me-les dissertar, insultar y entronar mig món... Podía riure amb elles quan descobríen la meva cara d'espant davant de depén quins comentaris.

Ara que ho recordo tot i en faig un resum ràpid entenc, encara amb més força, que me les estimo moltíssim i que m'encanten les nostres contradiccions.

La imatge que acompanya el post és de l'entrada de la facultat on vaig estudiar amb elles Educació Social. No fa massa díes, pujant cap a Psicologia, vaig veure que algú havia tret la cadira de classe a un dels nostres racons.

dimarts, 26 de desembre de 2006

Com una Annalgèsia amb sabates noves

Molt bon dia!
Per fí he aconseguit que aquest nou espai tingui cara i ulls i, sobretot, que s'assembli una miqueta a mi.
Ja sabeu que el bloc.cat està fallant molt. És al.lucinant, però m'està costant abandonar-lo gairebé tant com en el seu moment en va costar deixar el barcelonablogs. Suposo que no només són "llocs físics", sinò espais que ens identifiquen durant molt de temps.
Em costa canviar les coses, acomiadar-me de gent, fer neteja i haver de decidir quina carpeta vella se'n va i quina es queda... coi, sembla que no però són decisions doloroses!

De moment, he trobat un nou vídeo que té relació amb la meva idea d'annalgèsia, amb les ganes de fugir del dolor i de les coses que ens atrapen amb més o menys intensitat.

Tots tenim referents, un dels meus és el Boss i una de les meves "pel.lícules de capçalera" és Alta fidelidad. En un moment de la peli, els dos referents s'uneixen i John Cusack ens ensenya com parla amb la seva veu de la consciéncia: Bruce Springsteen.

Què us diuen els vostres referents, quan necessiteu parlar amb ells? No són la música, el cine, llegir i escriure uns bons annalgèsics???



Busqueu al videoclub la conversa en castellà ;P

diumenge, 17 de desembre de 2006

Vida i miracles de la taula del costat

La veritat és que avui, un dia més o menys com el teu. Ni dolç ni àcid, ni amarg ni salat. Avui no tinc tantes ganes d'explicar-ho com em pensava que ho faria. Per moltes llibretes que em compri, mai m'acabo expressant com ho hagués fet en el moment original. Tan li fa, la qüestió és desfer-me del silenci.
Vida i miracles de la taula del costat:
El full comença a doblegar-se sense res escrit. Segueix fent-me molta vergonya escriure en un bar.Em sento molt observada. Com en tants llocs i en tantes situacions, però he de fer l'esforç. Escriure és, també, un exercici de fe en una mateixa, un moment de calma física però de tempesta mental que reorganitza al seu pas l'ànim i l'ànima.
Suposo que el més sensat és començar pels contes, ho trobo molt més realista que intentar crear coses molt més llargues. Almenys ahir un vers em va fer llevar del llit per no perdre'l, o per no perdre'm, perque la idea s'agafava a la meva memòria com els que, a les pel.lícules, són a punt de caure des de la part superior d'un gratacels.
En fí, passen els minuts i res. Tantes coses que em vénen al cap normalment! Per la finestra només veig rodes, cames que van amunt i avall. Al costat els treballadors de l'escola del davant despotriquen de la feina i es barregen entre el soroll dels gots i el rumor d'altres converses rutinàries i descafeinades, amb sacarina.
Estic cansada que tot sigui tan real. Aquesta és la frase, això és el que sento. No puc evitar somiar desperta a totes hores, no puc, em manté il.lusionada, però de vegades fa que et cansis de que la realitat s'hi assembli tan poc al que voldríes. He trobat dues frases bones, juntem-les: Estic cansada que tot sigui tan real. Almenys ahir un vers em va fer llevar del llit per no perdre'l, o per no perdre'm.
Encara que normalment (quan escric) em dóna la cruel sensació que tothom em mira, avui estic força més tranquil.la. Però l'home que tinc més a prop (un d'els treballadors de l'escola) em va mirant de tant en tant amb curiositat. I la veritat és que avui no em molesta, ni fred ni calor. La veritat és que m'adono que la ment em dicta totalment el que escric. Que m'estic dedicant a escriure el que penso: sense contes ni històries. No és tan estrany ni em sembla malament. L'home curiós segueix exercint com a tal. Suposo que és professor (de l'escola) i l'emociona lleument veure una noia jove aturar-se en un bar a escriure en una llibreta diminuta, cansat dels seus alumnes desmotivats i fugidíssos.
Emocionar-se lleument... m'agrada la imatge. No és curiositat que el subratllat que li he dedicat hagi sortit més ferm i gruixut que la resta. Gràcies senyor curiós. En realitat estem més de mitja vida lleument emocionats. O potser més aviat és un estat de supervivéncia de l'ànim. Novament una imatge tremenda.
Ara se sent una dóna (companya de feina, de l'escola, de l'home curiós) que té una veu ruda, gruixuda, molesta. Una veu que taca, que esquitxa, que la desmereix. Però gràcies també, sra de la veu ruda.
En canvi l'home curiós i la que sembla ser la seva nòvia (també professora, també companya de feina) ténen la veu més generosa, que els fa més guapus del que realment són. Ell és massa normal per ser atractiu, però ella té una bellesa callada i tèbia, que tot i el seu silenci, destaca harmónicament i dignifica l'ambient de la taula, on hi ha una clara supremacia de dones com la ruda. L'home curiós és l'únic home, però se sent cómode, sembla que li agradi escoltar-les (o escoltar en general) i mirar (si no de què tanta curiositat!). Gràcies taula del costat.
Sembla mentida que el primer dia d'una llibreta es converteixi en una redacció sobre la vida i miracles de la taula del costat. TOMA!!: Ja tenim títol.
Poc s'ho pensen ells... en realitat és divertit. Ara riuen i espurneja la sorna dels comentaris.
Transcripció gairebé idèntica d'una llibreta petita comprada en un basar xinès d'aprop d'un bar amb un ambient molt més lleig que el de la imatge.