Melangia o empenta

Arriba un moment en que, per molt que una vulgui gronxar-se en la part dolça de la melangia (ma mare de vegades canta: "digues-li que sento/dolça melangia/i que en ella penso en tot moment" No recordo de quina cançó ho ha tret...) ha d'aixecar-se, desfer-se del polsim apàtic de la comoditat, respirar fons i renunciar a aquest estat, per sensatesa.

Existeix aquest camí o una baixada abrupta i esmolada, molt difícil de baixar però directa a la ressolució de les coses.

En definitiva, existeix la improductiva melangia, el camí de baixada, el de la sensatesa... o el fàcil, el que no porta enlloc però no dóna problemes. Ara, aquest últim de segur que no reporta cap glòria, ni fred ni calor.

Aquest cop no pots ajudar-me a agafar cap camí, tant com ho has intentat i ara ets fòra de tota història.

Aquest camí, el que ara em toca atravessar, l'he de fer novament sola.

Arriba un moment en que desapareix, com dèiem, la possibilitat de seguir alimentant ocells del cap, somiant truites, mirant al cel... i toca espolsar-me i posar-me davant d'una plaça de sorra, silenciosa i calmada - com la plaça de Vic, però absent d'ornamentacions i buida de gent -. Una espècie d'avantsala del destí que es forja, del que s'escull.

Avui estava allà i altra cop la Laura m'ha ajudat a pensar com sortir-ne, respectant l'etern dictamen que ens fa saber que la ultima decisió i la primera passa ha de ser exclusivament nostra.

O l'abrupte o el de la sensatesa, no me'n queda cap altre. No puc seguir somiant desperta, tot i que he d'agrair novament a l'Ismael que em faci sentir tant bé mentre ho faig, i alhora m'impulsi a tenir valor per sortir d'aquesta plaça:

"Nunca dejes de buscarme/la excusa más cobarde/ es culpar al destino"

Lamento que molts no entengueu massa per on van els trets dels últims posts. No sempre és possible parlar alt i clar...