Enlloc DF

Alguna cosa canvia incontrolablement. Últimament noto en la gent i en mi mateixa el resultat de metamorfosis en la seva última fase que no havia advertit.

És com quan veus un noi o una noia que coneixíes mentre era petit o petita i de cop els veus transformats, part d'una altra cosa. El teu veí petit o la cosina diminuta d'una amiga són ara adolescents gegantins pels que comences a semblar un adult, per la pesadilla dels teus comentaris de sorpresa.

Ahir nit rodejàven la taula dels bars amigues del poble, de l'institut... una fins i tot ho era desde l'Egb. Quan te n'adones que Ikea i les factures ocupen tanta part de les converses, i les anomeno en plural, perque n'hi havia més d'una i s'entrecreuàven (mala senyal?), et comences a espantar...

Quan una de les millors amigues de la infantesa, potser la millor, et convida a cafè al pis de protecció oficial que compartirà a partir d'ara amb el nòvio amb qui "un día de estos" es casarà... senzillament tremoles.

Ella era sempre la tímida i la poqueta cosa, yo la vivaracha, la "exá pa'lante" (deia sa mare). Sempre han pronunciat el meu nom més ràpid que la resta, a casa seva, em fa molta gràcia : "qué tal estará lana?". Total... que la poqueta cosa és una currante i una lluitadora nata, que té el que sempre va meréixer i que me n'alegro infinitament... des de la porta.

Em va remoure fins l'última cèl.lula emocional veure com m'ensenyava el color lila de la pared que dóna al capçal del llit, "pero ya está, eh anna, que es que es mú fuerte pa el resto de paredes".

Tot plegat em podria fer dir que estic feta un desastre, que em sento sola, que... però és un sí i no, evidentment em canviaria per elles, per les seves estabilitats emocionals, per tenir davant les cares de flipats dels seus "pre-marits" quan les miren.

Però... m'adono de que hi ha alguna força sobrenatural i aliena a mi que m'estira cap a una altra banda.

És com si aquesta revolució hipotecària de les meves amigues em destrocés i m'animés alhora. Tot plegat em fa estar estranya, pensativa, constantment conmoguda...

És com si aquesta revolució hagués arribat per dir-me alguna cosa, probablement aquesta ampolla té missatge.

Avui he somiat que em fèien fóra de la feina (no seria tan estrany) i... la veritat és que m'he passat l'esmorzar del diumenge (moment clau) pensant en les frases d'aquelles cançons de Sau:

"...me n'haig d'anar d'aquí"

Probablement hauria de fer un viatge sense bitllet de tornada, probablement...

Cafè sota el focus

Ja no és la primera vegada que em passa. Es veu que Xsub1 està tremendament enamorat de mi i jo no me n'adono. Comento l'error de reconéixer que els meus ex's se'm van haver de tirar a sobre perque me n'adonés però reitero que Xsub1 no està ni ha estat ni estarà mai enamorat de mi. Però és tard, ja s'han envalentonat. Darrera la taula hi ha dos personatges llençant interpretacions i les respostes que jo pugui donar han quedat aixafades per les seves teoríes.

Tota negació per part meva és fruït de la por. No de que senzillament hi hagi dues persones que no estan enamorades, no, es que no sou capaços de cedir, es que...

Enmig d'un allau de punts de vista, sorgixen dues frases lapidàries que em fan esclatar:

"És que has vingut al món per estimar-lo i ajudar-lo..."

"És que no tens ni idea del que es perd aquest tio perque no et valores... potser ets incapaç d'acceptar que algú et pugui estimar tant"

COM? Començo a descollonar-me, no puc més, m'estàn produint un terratrémol emocional de 8.2 a l'escala richter. Oblido que jo duia la raó, ara ja es igual.

- Mírala! I es fot a riure! Ostia Anna es que ens dones la raó, eeeh

Cada cop es posen més seriosos, com si la seva teoria els hagués abduit (es diu així?). Sort que acaben per dir que és que els faria molt feliços veure'm amb algú...

- Vaja, gràcies, però aquest algú no serà, no pot ser.

Com se m'ha acudit respondre això??!! Ara surten aquells tòpics del tren que deixo marxar, de la vida que ens destrocem tots dos per no veure que...

Evidentment m'he passat tota la nit tenint somnis estranys de la sacsejada que li van donar al meu cervell. Sort que són ells i que els estimo prou com per deixar que me la liin d'aquesta manera. Però encara no m'he pogut treure els "palillos" dels ulls... quina por...

Cervell de dissabte

Avui és un dia estrany però estic d'un particular bon humor. Tinc coses a fer, masses pel meu gust, però em donaré, per ara, la llicéncia de no fer ni brot.

Em miro monólegs del Buenafuente: un geni, una persona capaç de fer que m'entrin ganes d'adoptar-lo com a veí d'escala, company de classe, amic de tota la vida, cosí proper... donen ganes de tenir-lo a prop, mai deixa de sorprendre'm.

Escolto música i em repeteixo aquella mítica frase d'Alta Fidelitat: "estem deprimits perque escoltem música pop o escoltem música pop perque estem deprimits?".

Estic lenta. Vaig fent coses tontes per casa, miro vídeos, busco cançons, em torno a aixecar i enmig del menjador oblido què buscava. Si és cert allò que van dir Els Pets citant en Lennon que la vida és el que et passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat, llavors no estic perdent vida, només el temps. Toma! Doncs continúo! :)

Aturo de nou el temps real a l'habitació, m'assec el llit, miro al meu voltant i m'adono que tant de ninot converteix el meu voltant en un ambient infantil. Em somric mentre penso en renovar-la, quan de temps deu fer que ho penso? En el fons m'agrada que el cranc sebastián de la sirenita pengi de la torre de cd's i que un pingüí dins d'una capça cilíndrica on s'hi llegeix "Chile" reposi sobre els llibres que no llegeixo.

Penso que m'agradaria que algú del sexe oposat entrés en aquest moment de boira i no precisament per parlar de la decoració. Em ve de gust una mica de rock dur entre tan fil musical melòdic.

Millor us deixo pel moment, ara que es posava interessant, no? Ves a saber que acabaria dient la meva ment de dissabte de desordre.

Una abraçada, veïns!
Va, us penjo una foto que vaig fer fa poc i m'encanta:

Et recordo... t'enyoro!

Preníem apunts en llibretes com aquestes, seiem en taules gairebé d'aquest color... i sempre força a prop. Amb la nostra particular "duresa" i l'etern estat "de catxondeo", ens estimàvem. Potser tant que no sabrem mai fins a quin punt.

La professora de literatura feia broma amb la nostra manera de "burtxar-nos":

- De quin color voldreu la coberteria?-Deia. Te'n recordes? No em diguis que no!

No fa tants anys, o potser sí, gairebé 10 anys...

Avui m'aburria a l'aula d'estudi i m'he posat a revisar els números que s'acumulen a l'agenda del mòbil, no he trigat a veure el teu nom (tu també tens una lletra privilegiada de l'alfabet) que sempre passo de puntetes per allò de "després de tant de temps...".

Però avui no m'ha donat la gana d'assumir que ja no em truques mai per preguntar-me:

- ¿Qué hay para mañana, tú!?

- ¿Qué entra a examen, sólo el 5 y el 6?

T'envío un sms curt i fred, amb el teu nom i una pregunta "¿aún tienes este móvil?". Respons en 10 minuts: "Sí, kien eres?" M'identifico pel "mote" que em vas posar, ja fa més de mitja hora, i no contestes.

No m'ho puc creure.

Digue'm que no... que no és que no te'n recordis, que no és que de cop t'hagis tornat un estúpid... Digue'm que no he vingut corrents, presa d'una necessitat brutal d'escriure't un post perque sí... Digue'm que no acabes de carregar-te d'un tret tots els ocells del meu cap, digue'm que es possible que no tots els díes acabin igual. Digue'm que ets com eres i que només estàs fent temps per trucar-me!!!

Continuarà...?

M'han vingut al cap mil cançons, però aquesta és de llavors i va que ni pintada:

Domesticada

Sempre que em quedo sola a casa em sento una mica com la Pipi Langstrum, com si els pares m'haguéssin deixat feliçment lliure però indefensa com una nena petita amb trenes (la soledat i jo, que no ens entenem massa).

Això sí, no trobo enlloc el cofre ple de pasta que tenia la tal Pipi... Més aviat assumeixo més despeses quan estic soleta. El súper, que és caríssim i ple de tentacions innecessàries en forma de colònies d'oferta, cremetes inútils, sabons que es veu que havíen de fer miracles, packs de bolis que mai serviran de res però fan macu a l'estoig, etc.

Perque m'adono que la nevera de cop es buida i que tot s'enbruta més ràpid i que el tupper no es fa sol jajajajjaaj
La roba adopta postures i volums inexplicables i s'amuntega resistint-se a entrar caminant a la rentadora... quan m'hi poso no hi cap de tanta que n'he acumulat.

Però també hi ha recompenses: puc convidar gent, veure el que em dóna la gana a la tele, escriure a aquestes hores, dutxar-me amb la porta oberta (no ho havia fet mai), cantar per la casa sense amagar-me a la dutxa tancada a cal i canto, parlar sola, caminar núa per l'habitació, no donar explicacions, menjar sobre diverses superfícies, etc.

Però pel que sigui, no perdo la costum de deixar anar un "hola?" en entrar a casa, tot i que sàpiga de sobres que no hi haurà ningú... No fós que un cop a la dutxa...

Possibilitats de ser la tieta Anna

Divendres dia 1 de Març a les 20:30 aprox una trucada al mòbil (en el suposat dia sense mòbils!) em va trasbalsar els plans que tenia per aquest blog i em va canviar una mica la vida.

Jo era enmig d'una angoixa familiar compartida: i si no funcionava l'últim intent (in vitro) per ser mare de la meva cunyada?

El meu proper post estava escrit a la llibreta des de feia díes, una carta que començava amb "Estimat Bitxu" (el nom que havia triat per un futur nen o nena que encara no era, segons els meus coneixements, ni futur embrió). És un bon exercici, escriure una carta a una possibilitat, a un desig, a un destí atzarós... al final, és escriure a la incertesa i intentar que fugin els núvols negres del cap.

Però aquest cop escrivia amb esperança, amb ganes, amb l'absoluta certesa que podia empenyer perque aquest nen o nena vingués al món... ves quines bogeríes! jajajajjj

Divendres dia 1 de Març a les 20:30 aprox el germà gran (que no és el que ha de ser pare) no suporta més el fet d'aguantar-me la intriga per que m'ho puguin dir en persona: "t'informo que has de ser tieta".

Començo a dir "que fuerte", caminar en cercles i rectes concéntriques i, el més fort, a tocar-me la panxa mentre parlo amb ell!

Tant se val... ja ets en camí! Ho sabia, no em podíes deixar tirada en això! Tinc massa ganes de conéixe't, de vigilar que no et passin segons quines coses (en la distancia relativa, com les bones tietes), d'ensenyar-te 500 històries, de fer-te aprendre mil noms, d'agafar-te, de fer-te la vida impossible en el bon sentit.

Si realment sintonitzem com espero i si creixes tant a prop meu com jo voldria, quan siguis gran t'ensenyaré això i tot el que em queda per escriure sobre tu. Però haurà de quedar entre nosaltres, eh! Només ta mare sap que t'he escrit cartes abans que naixéssis.

Per una persona com la teva tieta, que va venir al món sense que l'esperéssin, és molt emocionant saber que ets tan desitjat o desitjada i que tindràs uns pares inmillorables. Tot i així, quan no els entenguis, quan t'hi emprenyis... jo esperaré, en algún lloc, mig amagada i ho arreglarem.

Abraçades de la tieta!

Anava a acomiadar-me amb t'estimo, però, millor dit:

Ja t'estimo,

Anna.