dilluns, 13 d’agost de 2007

Vida íntima d'un secret

Jo era més aviat petita, i no recordo quina pel.lícula era, però recordo que la reflexió final versava sobre la qualitat d'algunes dones de guardar un secret per sí mateixes, fins l'últim sospir.
Avui, pensant en altres coses, he arribat a aquest record.
Tothom té algún secret, no cal que sigui inconfessable de cara a tothom, potser té destinataris possibles i d'altres no. Però fins i tot la persona més transparent amaga històries, frases, reconeixements, sensacions, ressentiments, rancúnies, passions, rencors o dèries que no pot i/o no vol que vegin la llum per segons qui.
Segur que fins i tot els bloggers més exhibicionistes amaguen una autocensura ben tupida, perque els secrets no perdin la seva raó de ser.
El doctor Freud es quedaria per si mateix aquest post d'avui, que dedico a sublimar un dels secrets que resta i crec que tambè restarà afincat en una cova de l'ànima, grontxant-se en una hamaca d'aquelles hippies entre paret i paret, descantsant mentre observa com la resta de l'ànima es mou, o s'expressa, o s'arxiva i es recupera constantment.
És apassionant poder parlar d'un secret sense deixar que perdi l'essència, avui deu tenir una festa montada a la cova: es protagonista sense que ningú, o gairebé ningú el pugui veure.
De vegades surt en algunes converses amb algunes persones, i pot canviar de vida per minuts, com els actors.
De vegades fins i tot s'amaga de mi mateixa, com si pogués treure una pell de camuflatge, i no em deixa veure com en conserva entre roques abruptes.
Hem viscut en perfecta simbiosi i espero que poguem continuar així. Perque no aguantaria la llum, acostumat com està al racó ombrívol que li dóna sentit.


3 comentaris:

esteve ha dit...

vaaaaa digues de qué es tracta!!!

;)

Sinuaini ha dit...

jeje, jo anava a dir el mateix

annna ha dit...

Em sembla que no heu entés el post, pequeños saltamontes jajajajajja