diumenge, 19 d’abril de 2009

Evolució musical al túnel del temps

És diumenge; un dia ideal per fer coses com renovar el que poso o descarto a l'mp3 que m'acompanyarà tota la setmana, i potser moltes setmanes més... perque el diumenge fa mandra fins i tot fer anar l'Ares i el SonicStage perque m'omplin el dipòsit sonor.

Avui, com gairebé sempre que es remou un calaix, o qualsevol cosa susceptible de fer-te trobar coses, he descobert que havia evolucionat... i que, al final, les evolucions entre les generacions, per molt que en algún moment "reneguis de", s'acaben assemblant.
He de reconéixer que em sap greu haver de donar la raó a muns germans, que tant em van fer rabiar de petita, repetint-me que el BonJovi no arribava ni a la sola de la sabata al seu Bruce.

En aquell moment, bullia el Keep the faith a les meves orelles. I el segueixo considerant un bon disc (que no coneix qui no ha conegut "Dry country", no tot s'acaba en un parell de singles, per a criticar un disc), però alhora veig indiscutiblement que resta a la sola de les botes del Boss.

Recordo amb emoció els anys que acompanyava mun germà mitjà a la Fira del disc. Jo buscava fotos i CDs estranys de Bon Jovi, ell esbufegava i em deia "millor gasta't la pasta en aquest primer que has pillat, el de The Corrs". Un d'aquells anys em va comprar una foto del Jon Bon Jovi compartint micro amb el Bruce: "Como son del mismo pueblo, pues le dejaría tocar un rato al chaval... Pobre Bruce, lo que tiene que aguantar" i reia veient com se'm creuàven els cables i m'encenía intentant defensar el Jon.

Ara que ho penso... quan això passava, el meu germà tenia l'edat que ara tinc jo... uau... Això reforçaria la tesi de la meva cosina, quan em va dir "No tinguis pressa, hi ha molta música que t'agradarà amb l'edat." Crec que parlàvem del blues, perque ella representava la Big Mama, i li va estranyar que m'agradés ella i en canvi no soportés altres mítics semblants...

1er exemple evolutiu: Com pot el Jon tenir aquesta actitut davant del Boss i cantar com qui es renta les dents i passeja pel pis...


2on exemple evolutiu: Millor que el Bruce posi la cançó...

Weeeenu... aquí podria reconciliar-me una mica amb el Jon...

dimecres, 15 d’abril de 2009

28/04/09

Mira que fa anys que em fa patir la idea de l'examen pràctic de conduir... i ara ja té una data.
Quan tocava treure's el carnet, ni hi pensava. Anys després, em feia por. Amb el temps, i havent-me tret algunes "punyetes" del cap -no cantem victòria, que me'n queden moltes -, vaig decidir-me a posar fil a l'agulla i treure-me'l.

Després de mooooltes pràctiques avui he demanat pujar a examen.

Si no em moro de l'atac de nervis, us posaré al dia del que va passant... ;)

Una abraçada!!!



Anna.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Present, passat i futur d'un matí

Aquest és un matí estrany i regirat, ho he notat només posar els peus a terra. El més coherent seria explicar que m'han donat una beca Erasmus per anar-me'n a un lloc anomenat Campobasso, al sud-est italià. Però resulta que no m'ho acabo de creure i que no sé si estaré a temps del plaç d'entrega dels papers perque va anar tot tan ràpid que no ho vaig entendre bé...

És una sensació estranya que toqui parlar de l'Erasmus però em llevi i, en res, em truquin per anunciar-me el que intueixo des de fa díes: la meva tieta ha mort. No volia ni escriure-ho aquí perque estic cansada de donar aquest tipus de notícies, però em resulta inevitable.

Només he tingut dos tiets, i un va morir ja farà uns 5 o 6 anys. Ella era, per tant, l'última tieta a més de la meva padrina (l'altre dia vaig sentir que en català no existeix el mot "madrina"). La veritat és que va exercir molt d'aquests dos títols mentre jo era petita. Des de l'adolescència fins avui, podríem dir que només manteníem una relació cordial que es renovava en les trobades familiars. La meva tieta era una persona un pél críptica. En el sentit que era molt alegre però no mostrava gairebé mai sentiments ni opinions. Com molts membres de la meva família, havia tingut un passat marcat per una educació i duresa "d'aquelles d'abans" que semblen justificar moltes conductes com aquesta.

Hi ha coses seves que em cabrejàven molt, però va tenir prou coses bones com per que ara en tingui un record entranyable. És curiós... a banda del dolor del meu pare, el que més greu em sap és no tornar-me-la a trobar pel poble i sentir el seu riure escandalós quan constatava que era jo qui la cridava (la diabetis li havia fet perdre molta visió).

També volia escriure sobre la penosa mania que tinc de no escriure i volia consultar-vos què farieu vosaltres amb la terrassa que vaig muntar. En el seu moment em va fer mola il.lusió, però... té sentit mantenir un blog que no té activitat? Jo no li veig si només m'interessa a mi, tot i que també algú podria dir-me que això és més que suficient. Però... una terrassa plena de fulles seques no és agradable... o la netejo (hi escric més, a pesar de tot) o me'n torno cap a dins del pis.

Suposo que això de l'Erasmus li faria molta gracia a la tieta, que sempre preguntava pel meu futur perque tenia la idea, alimentada pel meu pare, que jo era la "cul inquiet" de casa meva.

Segur que hauria rigut, comentant: "ves... ya se sabía que te irías por ahí".

Cuida't i descansa, Maru.




Una imatge de Campobasso, que visc com un enigma... de moment.