dissabte, 10 de gener de 2009

Quant de temps!!

Ahir vaig assistir a un dels ja mítics sopars de retrobament d'ex-companys de classe de l'escola creats per l'efecte Facebook. La veritat és que feia molta mandra sotmetre's a l'exercici de comparar l'evolució de la vida pròpia amb la dels antics companys, entre d'altres coses... però estic força orgullosa del resultat per diversos motius: perque vaig comprobar que ningú es menjava ningú (és a dir, que no hi havia com per passar vergonyeta, per entendre'ns) i, especialment, perque vaig disfrutar com mai de l'encantador hàbit d'observar la gent.

Els seus canvis, el manteniment gairebé exacte de les interrelacions (més anomenades com a "grupets"), alguna modificació en el caire d'algunes mirades (molt i molt tènue), l'envelliment (tot i la joventut) de la part innocent de l'expressió de moltes cares... milions d'etcéteres.

Tret de dues persones amb aprimamentes i alçades desorbitadament diferents, la majoria ens vam reconéixer a la primera de canvi. De fet, un ex-company em va fer una apreciació molt encertada: - Pensa que les que vau fer "el canvi" a l'escola esteu pràcticament igual.

I va continuar: - Tu ets exactament la mateixa, però estàs molt més prima.
Me l'hagués menjat a petons, però van començar a portar els plats jajjj.

Enmig de tot el rebombori de la festa, vaig pensar, si em permeteu la xavacaneria del gag: nena... al loro, que no estamos tan mal!.



dimarts, 6 de gener de 2009

Petita CRÒNICA del meu BLOCAIRE INVISIBLE




Vaig entrar a Cal mugró un dia amb un post sense títol i, en veure que en aquesta casa hi ha absolutament de tot, vaig decidir no perdrem res, i fer -desordenadament- una demostració d’un dels millors esports del món: la tafaneria sense corda i costa avall.
Tot i que sembla que, de vegades, posin el contestador i “ja t’apanyaràs”, la factoria de seducció del tàndem Jordi – Marta, no s’atura gairebé mai. Les reflexions se serveixen en petites porcions que, lluny d’embafar, encoratgen a seguir sintonitzant aquests dos mugrons (o n’hauria de contar 4???).
Comencem per definir el que deu voler dir realment la seva situació a la blogosfera:


Mugró
Papil·la situada al centre de l'arèola mamària, de forma cònica o cilíndrica, amb l'extremitat lliure arrodonida, amb solcs i arrugues en la seva superfície i petits orificis on desemboquen els conductes galactòfors.
Com? Conductes galactòfors… Mare meva, aquest últim concepte dóna encara per un altre post… Però em sembla que ho deixaré per ells, que són més enginyosos que una servidora. En voleu una mostra…

Doncs esteu de sort! Perquè el meu regal, a banda d’aquesta petita crònica, es una barreja ben remoguda –i humorística -d’algunes de les seves imatges fetes amb paraules.


Salto al buit, amb paracaigudes; per una abraçada i un petó sense motiu, d’aquells que no t’esperes. Ningú no hauria pogut pronosticar un final com aquest, i menys elles, després de vuitanta anys no havien parat mai de repartir somriures i abraçades. Te les mires de reüll amb el cap al coixí, amb un sol ull. Les pobres ara passaran més gana que un mestre d'estudi i ja em veig buscant mosques supervivents, per poder-les alimentar de moment, i la gent mirant-me raro i pensant: el pobre és boig.
I no és bonic tot plegat? Ves que l’Ànima alada ens ha donat un altre premi...

Demà les nostres botes passaran a "millor vida".
Companys i companyes comenceu a cantar:


El final del verano

llegó

y tú partirás...


Desitjo que us agradi tant com m’ha agradat a mi fer de tafanera al voltant de la vostra tauleta de nit. ;)

Anna.

diumenge, 4 de gener de 2009

Es prega disbauxa


Després de netejar la terrasseta i programar el proper post per al meu o la meva Blocaire Invisible, he acabat cansadeta i, a més, he de seguir estudiant...!

Però no volia marxar sense dir-vos que... (ninuninuninu...) US HE PESCAT!!! Vaig enganxar un counter fa pocs dies i em surten 68 entrades al blog (jo no hi he entrat a penes, per no esbiaixar les dades) i, en canvi, majoria absoluta de l'expressió "0 comentaris".

Jo també m'he quedat sense paraules.

Vull tornar a fer safareig, vesinus! ;)