dijous, 11 de març de 2010

Cazzi amari

No paro de dir als italians, en part per habituar-me, que queden només tres mesos i mig d'Erasmus. Tot queda a flor de pell, tot es viu emotivament. Penso en la vida que ve després com una espècie de monstre amistós: no és que vulgui estar amb un monstre, però tampoc l'evitaria. 

Em parlen, parlem de les properes coses a fer, dels pròxims llocs a visitar... i sé que al final ho viuré feliçment, però de moment ho sento tot com "l'abans de marxar".

Sé que aquella mitja hora que es deixa perdre sempre davant la porta d'embarcament, aquell moment just on realment comença l'aventura, vaig pensar que estava orgullosa del pas que estava a punt de donar, i ho mantinc. Fins i tot en aquell moment s'aprenen coses, allà vaig aprendre que als aeroports no només es comencen i acaben vacances, no només es compleixen deures laborals: a l'aeroport comencen vides noves, si t'atures veus cares de persones a punt de canviar. S'olora l'emoció congelada dels rostres i els batecs en estèreo. La por de perdre el vol és una excusa dels nostres cervells.

En aquest menjador he passat milions de vides, la meva habitació d'aquí està més impregnada de la meva essència que totes les que hagi pogut tenir a Barcelona (per altra banda, mai abans havia dit tant el nom de la meva ciutat).

Et "preparen" per fer nous amics, pel fet que tot serà nou... no és que s'equivoquin, però ningú et diu que a fòra, en realitat, et trobaràs a tu mateixa.


Un italià va dir-li a una italiana: "Il momento in cui Anna se ne va... mamma mia sarano cazzi amari". Podríem traduir-ho per "coses o assumptes amargs". Dolços com són, tambè a mi se'm farà indigest el moment de deixar-los aquí.

Ho sé que tinc l'encàrreg indirecte d'aprofitar el moment, de seguir disfrutant, però només veig el vell tren que s'endinsa entre boscos humits només comparables als prats espessos del País Basc, se'm repeteix la imatge del tren vell que se m'emporta al món real.