dilluns, 12 / maig / 2008

jeje ;)

A les cançons de Sabina, "Jimena tiene un máster en desengaños"; a la peli "A mi madre le gustan las mujeres" la Watling fa de Jimena. Tant la cançó com la pel.lícula acaben esdevenint referents per a mi. I per explicar el que em passa avui m'he de remontar al moment en que la Jimena de la pel.lícula es queda sola en un turó de Praga i allà decideix que ja no és la mateixa persona. Es rebela amb un somriure que es dedica a sí mateixa, com dient: "El que els espera als demés".


Des d'ahir nit faig el paper de Jimena, no diré per quines dues o tres decisions em trobo com ella fins que ja siguin un fet. Cal acció per fer que els pensaments i les intencions surtin de l'estat de promeses incomplides.


Fins aviat ;)



dijous, 8 / maig / 2008

Indecisions i corbes

Un trajecte de bus; un altre, vaja. I de cop la certesa que s'ha desbordat allò que creia que controlava. Un bri d'ansietat treu el cap per les meves finestres.

Intento redreçar el pensament però és difícil quan sembla que totes les cançons que escull l'mp3 es posin d'acord per recordar-me el que vull oblidar.

Arriba un moment de descontrol en que ni tansols sé si vull oblidar-ho: les petites obsessions són així.
Suposo que tots tenim pensaments que, tot i que reconeixem com a nocius, no volem del tot que desapareguin. I a partir d'aquí només hi ha dues teories:

1 - La positiva: Potser no són tan nocius, potser el que passa és que els hem de resseguir fins a convertir-los en acció i tirar-nos a la piscina.

2- L'altra (ajajja): Potser no cal ser tan somiatruites, i senzillament cal buscar una altra cosa en la que invertir el pensament. Probablement qualsevol pensament circular ens acaba resultant perjudicial.

Sigui com sigui, em començo a marejar al bus, decideixo deixar de mastegar compulsivament el xiclet -al ritme obsessiu dels pensaments-, tancar els ulls i deixar que la poca calma que em queda m'ajudi a cuidar de mi mateixa i del nus a l'estòmag que se m'ha fet.

Em passo de parada, trec el "shuffle" de l'mp3; ara decideixo jo el que sóna, però tornen els versos traidors i se m'emporten. No haurien de ser ells...

dijous, 17 / abril / 2008

Funció de tu dividida per mi

L' instant precís és una joia que no acabem de veure en una perspectiva justa. No parlo de l'instant precís en que passa qualsevol cosa que percebem com a meravellosa...no, parlo d'aquest.
Ara mateix estem compartint un instant precís. D'acord, amb un cert "lag", jo escric en el teu passat i tu llegeixes en el meu futur. Però segur que si poguéssim plegar un full imaginari del temps, equidistaríem en un punt que tendeix a l'infinit.
Sempre m'ha agradat usar termes matemàtics (o científics, per extensió) per a parlar de sentiments. Crec que és una manera de burlar-me'n i sobretot, de compensar tot el que m'han fet patir les ciéncies, des de sempre.
Però, ben pensat, un científic entendria fàcilment la meva fal.lera (i remarco fal.lera, profe) per la precisió de l'instant.
El que vinc a dir és repetitiu, en el fons, si qui em llegeix ho fa desde fa diversos instants precissos anteriors: les casualitats són ben poques, tambè en el temps. M'agrada atribuir a les casualitats poders ultrasònics i significats inverosímils.
Al final, tant la interpretació del temps, com de les ciències com de les casualitats me les faig meves, sense massa justificació. M'agrada que siguin així i no en busco les raons.
De la mateixa manera, pots prendre aquest instant i fer-lo com t'agradi, donar-li el caràcter de la teva definició i no de la que li atribueixen, per molt savis que siguin els qui ho fan. El teu instant és teu, va ser meu, ara les lleis de la física volen que te'l quedis.
Tradueix aquest instant al màxim exponent de temps que se t'acudeixi i ja ho tens: el teu temps serà teu i les teves definicions del que et passa, les que t'agraden, les que li dónen el millor sentit al que vius.
Mira que bé... potser m'hauré de replantejar això de les "Mates".

diumenge, 13 / abril / 2008

Pensamiento circular II: El cambio

Ese miércoles Arce llegó del trabajo como casi siempre: descabellado y tibio como el café de las diez. Ni fú ni fá, como casi todos.

De todos modos, no estaba como casi todos en miércoles. Se sentía incluso abrumado porque el cambio había empezado inmediatamente después de la decisión de cambiar; enganchado a las ganas, como si quisiera ser justo con quien pretende una mejora.

Evidentemente convivía con Arce un sensación de duda: ¿Es realmente posible que deje de ser quién soy y me convierta en otra cosa, que no sé ni lo que es?

De todas maneras, Arce no quería sentirse pensar de esta manera, así que empezó a quitar el polvo, que era lo único que le ponía tan de mala leche que no le dejaba pensar en nada más. Maldita estantería interminable, minada de estupideces, llena de recuerdos que ya no recuerdan a nada. Así fue como cayó en la cuenta de que si quería ser otro, esos pequeños recuerdos podían hacerle volver... quizá no eran tan inofensivos como podía pensarse al primer golpe de trapo.

Fue entonces cuando decidió sentarse en el sofá. O los ácaros habían iniciado un proceso alérgico o la duda lo estaba ahogando. Nada, a guardar el paño, mal asunto.

Miró toda su casa y no se vio a si mismo en casi nada. Ni siquiera los objetos que le devolvían su expresión como reflejo le recordaban lo más mínimo a él.

Quiso hablar en voz alta para sentirse acompañado... él! que presumía de vivir sólo desde los 27 sin pestañear ante la soledad, disfrutando de poderse tirar en el suelo sin oir un solo eco de burla o recomendación.

Se dijo: "Ánimo, tío!" y, casi sin tiempo tras la última palabra, se echó a reir como nunca se había escuchado hacerlo.


diumenge, 30 / març / 2008

Pensamiento circular

Del mismo modo en que se pregunta a un peatón sin más "Perdone, ¿la calle "tal" con "tal"?", se puede decir te quiero. Con exacto ritmo y cadencia de la voz: rápido, esperando una respuesta.
Y que no sea igualmente recomendable no quita que quienquiera que lo decida no pueda plantearse declarar su amor a un peatón cualquiera. A alguien que pasa, sin más.
¿Acaso no nos es desconocida en un principio la persona que va a desmontarnos hasta hacer que digamos un "te quiero" rápido, esperando una respuesta?.
En uno de estos mecanismos de pensamiento circular quedó fijado Marcos Arces el día en que decidió que no le gustaba como era y que se había tirado más de media vida defendiendo un carácter que, en el fondo, por muy suyo y singular que fuera, nunca le quedó bien.
Y si un miércoles decides que tu modo de ser no te gusta ni a ti; si ves claro algo tan ingente, y encima en miércoles (¿existe un día más insípido?), tienes que seguir ese pensamiento hasta convertirlo en ti mismo.
Era incómodo ser tan diferente. Además, con los años y las cotidianidades, toda diferencia se torna en previsibilidad.
Y Arce ya no quería ser más un tipo previsible, a pesar de no tener tampoco pretensiones de demasiado calibre.
Lo que había sido hasta el momento no le estaba saliendo rentable. En 37 años había dicho una sóla vez "te quiero", y no era verdad.
Se lo dijo a Flora Trevesa, un primero de Julio descabellado, en un bar abarrotado de moteros, "a quíen se le ocurre". Esto último repetía ella años atrás, primero con mucho humor, luego con sorna, al final con desprecio y decepción.
Y ahora quedaría muy bien decir "¿qué se habrá hecho de ella?" pero está clarísimo: sigue trabajando en la tienda de debajo de casa.
También estaría bien soltar "ahora vive con un pianista de Moratalaz" pero eso Arce no lo sabe; porque Flora cierra la tienda y se larga como si la persiguiera una plaga de prisa, cada día laborable. En los festivos ni se la huele en la calle. Huye del trabajo, como casi todos. Y qué más dará con quien entre o salga, qué narices importa lo que huele o lo que respira en el ambiente en que se mueva.
No es ya ningún drama para Arce tenerla tan cerca y haberla perdido de vista al mirarla.
El poder del tiempo puede con toda atracción, si sus protagonistas se resignan y aún llega a arrollarla con más fuerza, si además prefieren perderse que ganar.