Reaprendre a pensar, recordar-me de somriure

Venga, va, que actualitzo jjajaja

MOLT BON DIA, ho dic a consciència i amb totes les lletres. I espero, senyores i senyors, que ho llegiu com a mínim igual. I a poder ser, amb alegria.

No és que estigui eufòrica... però estic contenta i feia tant que no ho estava de veritat que ja no me n'adonava. Aquestes coses fan fredor quan te n'assabentes... buf...

M'he llevat pensant en parlar-vos de l'ansietat, una mala amiga de la que tampoc ens lliurem els aspirants a psicòlegs i que, a més, ens converteix en els pitjors "malalts", com els metges :)

Doncs sí, volia parlar de coses d'aquestes però fa bon dia, inexplicablement hi ha una orquesta de batucades i ritmes d'aquests al carrer de sobre de casa que sóna fantásticament, i estic viva tu... jajaj

L'altre dia vaig pensar que no em dona la gana subestimar-me, no deixar-me passar ni una, estar tot el dia fotent-me com una bronca interna com si no em fés res bé... anda va, tros d'animala, a viureeee! Tranquils, tranquils, no m'he tornat boja, però a la veueta de dins més val parlar-li amb humor.

Us recomano una de les medicines que millor m'estan anant: Antònia Font!!!

Manifestació

No em dóna la gana... No vull aguantar durant més temps les creences negatives que viuen al meu cap sobre mi... Tots en tenim, i són les ombres que de tant en tant ens fan sentir malament o ens fan evitar un esforç o un llarg etcétera. Però el que encara em fot més és que hi hagi qui alimenta el malestar amb comentaris fora de lloc, rialletes que no toquen, afirmacions "de savi" sobre coses de les que no en té ni idea...

Estic cansadeta ja d'haver de pressuposar sempre allò de "no ho fan amb mala intenció" o d'haver de sentir allò altre de "ai, tens la pell molt fina, eh".

No em sembla que cap bona intenció del món pugui justificar que una es vagi agobiant pel camí, i si tant bona és la intenció, doncs a demanar disculpes quan toca... però no, ningú creu que s'hagi de privar de dir el que pensa a la brava!!?

Em cansa que la gent tingui tant poca vista pels demés i tanta per sí mateixos.

L'únic antídot és manifestar, en el moment en que t'ho diuen, que t'has sentit malament. Però això és el que no faig... i d'això últim encara n'estic més cansada.

El repte en 6 paraules

La Rosketa em passa el repte de fer un microrrelat on apareguin les paraules que veieu en majúscula.

Instruccions: Escriure un relat amb les paraules "VIDA-VIAJE-AMOR-SEXO-CINE-LITERATURA" i passar el repte a 6 dones més, les meves escollides són:

Júlia

Olenska

Inia

Lluna/Síl

Alícia

Àngels

Aquí teniu el meu:

La Gina va marxar perque estava cansada. Va posar d'excusa allò de "és que no sé ni com, m'han trucat per una feina, quines coses...". Sortosament, poca gent va indagar com podia ser que una agència de publicitat de Santander s'interesés per ella, sense que ella fes res per buscar feina enlloc.

La situació de la Gina els últims mesos era sofocant, i ni tansols sabia perquè. Ja feia un parell d'anys que ho havia deixat amb l'Òscar i més o menys tenia la seva absència coberta, almenys pel que fa al SEXE, ja que no li faltàven "historietes" al voltant de les òrbites dels seus amics. Però trobava a faltar el moment en que s'estableix una relació de confiança, algún vincle.

La cansava no trobar aquest valor afegit proper a l'AMOR i encara més, el fet de comprobar que l'amistat també semblava estar devaluada. On restava l'autenticitat de la gent i de les coses que passen entre la gent. Perquè només la veia en una pantalla de CINE?

No tenia ni idea de com li aniria a Santander, va tirar d'Infojobs i de mil ciutats diferents només pel fet de marxar, d'emprendre un nou VIATGE que cambiés el romb de la seva existencia. Qué importava el tipus de feina o el clima del lloc, quan el que interessava era deixar de notar com si totes les cèl.lules de cos estiguéssin empresonades.

Necessitava viure una altra VIDA. No en el sentit rupturista, no volia canviar ella... Volia un altre escenari. Si seguia on era, esdevenia molt difícil tenir prou valor com per dedicar-se a la LITERATURA.

Enmig del camí, aturada a la cúa d'un peatge, va fixar-se en una tanca publicitaria on s'hi llegia: "Cantabria infinita". Es va somriure i va pensar: "Com jo!"

Evolució musical al túnel del temps

És diumenge; un dia ideal per fer coses com renovar el que poso o descarto a l'mp3 que m'acompanyarà tota la setmana, i potser moltes setmanes més... perque el diumenge fa mandra fins i tot fer anar l'Ares i el SonicStage perque m'omplin el dipòsit sonor.

Avui, com gairebé sempre que es remou un calaix, o qualsevol cosa susceptible de fer-te trobar coses, he descobert que havia evolucionat... i que, al final, les evolucions entre les generacions, per molt que en algún moment "reneguis de", s'acaben assemblant.
He de reconéixer que em sap greu haver de donar la raó a muns germans, que tant em van fer rabiar de petita, repetint-me que el BonJovi no arribava ni a la sola de la sabata al seu Bruce.

En aquell moment, bullia el Keep the faith a les meves orelles. I el segueixo considerant un bon disc (que no coneix qui no ha conegut "Dry country", no tot s'acaba en un parell de singles, per a criticar un disc), però alhora veig indiscutiblement que resta a la sola de les botes del Boss.

Recordo amb emoció els anys que acompanyava mun germà mitjà a la Fira del disc. Jo buscava fotos i CDs estranys de Bon Jovi, ell esbufegava i em deia "millor gasta't la pasta en aquest primer que has pillat, el de The Corrs". Un d'aquells anys em va comprar una foto del Jon Bon Jovi compartint micro amb el Bruce: "Como son del mismo pueblo, pues le dejaría tocar un rato al chaval... Pobre Bruce, lo que tiene que aguantar" i reia veient com se'm creuàven els cables i m'encenía intentant defensar el Jon.

Ara que ho penso... quan això passava, el meu germà tenia l'edat que ara tinc jo... uau... Això reforçaria la tesi de la meva cosina, quan em va dir "No tinguis pressa, hi ha molta música que t'agradarà amb l'edat." Crec que parlàvem del blues, perque ella representava la Big Mama, i li va estranyar que m'agradés ella i en canvi no soportés altres mítics semblants...

1er exemple evolutiu: Com pot el Jon tenir aquesta actitut davant del Boss i cantar com qui es renta les dents i passeja pel pis...

2on exemple evolutiu: Millor que el Bruce posi la cançó...

Weeeenu... aquí podria reconciliar-me una mica amb el Jon...

28/04/09

Mira que fa anys que em fa patir la idea de l'examen pràctic de conduir... i ara ja té una data.

Quan tocava treure's el carnet, ni hi pensava. Anys després, em feia por. Amb el temps, i havent-me tret algunes "punyetes" del cap -no cantem victòria, que me'n queden moltes -, vaig decidir-me a posar fil a l'agulla i treure-me'l.

Després de mooooltes pràctiques avui he demanat pujar a examen.

Si no em moro de l'atac de nervis, us posaré al dia del que va passant... ;)

Una abraçada!!!

Anna.