diumenge, 8 de març de 2009

El somni s'ha acabat

Quan Carles Sabater cantava allò de "ara sí que el somni s'ha acabat" ho feia amb una veu contundent i clara, sense massa melodramatismes, amb el dolor just.
Aquest començament us xiva la resta del que llegireu: la balança torna a decantar-se cap al lloc que no toca.

Podríem haver-hi matisos, cops de timó... Podria ser un error meu de percepció... Però, creieu-me, hi ha fets i paraules que resolen setmanes d'incertesa. Ahir nit ho vaig veure molt clar.

Ni penso negar la pena, ni tampoc recargolar-m'hi. Era un somni, com ho ha estat sempre, i es dur seguir veient que no hi ha cap portador d'aquest somni. Que, de moment, darrera el somni no hi trobo ningú... i en aquest cas, que aquest algú no és ell.

Però de somnis n'hi ha més, molts més. Només se n'ha acabat un, la resta de l'engranatge no pot aturar-se.


Sau - Balada 27


Els llums s'han apagat
costa obrir els ulls després de despertar
ja no hi ha ningú
poso els peus a terra i veig la realitat
Ara si que el somni s'ha acabat
potser un dia torni a començar
nomès ens cal collir
tot allò que ningú no ha aprofitat
nomès ens cal guardar
tot el foc que encara no ha cremat
Ara si que el somni s'ha acabat
potser un dia torni a començar
nomès ens cal collir
tot allò que ningú no ha aprofitat
nomès ens cal guardar
tot el foc que encara no ha cremat

dimecres, 4 de març de 2009

Seguir somiant...?

No sé si sabré explicar el que m'està passant amb prudència... Sabent com sé que els pensaments em bullen i que les accions se succeeixen amb una rapidesa que fa variar el signe del que sento en nanosegons.

El que he somiat durant molt de temps -tot i la tranquil·litat d'aquest últim any- està "mig-succeïnt". No succeeix del tot perquè em falta saber-ne la resolució, constatar si el que s'ha iniciat com una amistat tan veloç com especial acabarà per ser més que això o no.

Però és que és tan refotudament bonic que sembla impossible! I em sento abocada al cel o a l'infern, sense terme mig. Si això rutlla, en el fons, serà més gran del que jo m'atrevia a somiar. Si no surt, em conec, la patacada serà tremenda. Però també sé que me'n sortiré, com me n'he sortit d'altres.

La veritat és que mai m'havien vingut a buscar d'aquesta manera: tant les circumstàncies com ell mateix. No coneixia, de ningú, aquesta capacitat de fer-me sentir especial.

Ens movem entre milions de sincronies que ens uneixen. Mentre intentem, sospito, cadascú per la seva banda, frenar les embalades mentals que agafem.

Només per l'aventura de viure-ho, suposo, haurà valgut la pena. Sigui quin sigui el final. Però crec que és el moment en que, per fi, la balança es decanti cap a la sort.