divendres, 26 de setembre de 2008

Fins sempre

Des de fa molt de temps només vinc a la facultat per les classes i intento no passar-m'hi amb massa temps d'antel.lació. Just avui he hagut d'anar a veure un professor a una hora intempestiva que m'ha obligat a dinar aquí i esperar fins les 16:30 a que comencin les classes.
He intentat dinar amb algun company però avui no podia ningú i just em truquen per dir-me que un dels millors companys de classe es va suicidar ahir...

I clar, tot el campus em recorda a tu i repasso com mai les etapes del dol que hem estudiat junts, començant pel shock inicial: negació, incomprensió...

Per què has fet això? Saps que qualsevol de nosaltres t'hagués ajudat a superar el mal d'amors, si ens ho haguéssis dit! Un noi tan jove, tan fort, tan simpàtic, tan constant i perfeccionista en tot.

No m'has deixat explicar-te les vacances, com toca cada principi de curs... No t'he sentit burxar-me sobre "els meus líos", no podia imaginar-me que no veníes a classe perque estàves fotut perque sempre vas de cul amb horaris de la feina i apareixes... merda, no puc parlar en present!

Em ve al cap que gairebé ningú deia el teu nom de la mateixa manera, els mil noms que teníes eren proporcionals al "carinyo" que despertàves en la gent, sobre la que teníes una brillant preséncia i influéncia. Sempre tan ben encoloniat, amb aquell tipàs, amb la teva pasmosa seguretat... i no ens deixàves veure que per dins eres més fràgil, suposo.

I pensar que vaig fer no se quants treballs a casa teva, amb aquell gust que teníes per decorar... I ara teníem pendent de veure el teu pis nou. Era tot nou: el pis, la feina que t'anava cada cop millor, aquell noi... i res no ha pogut compensar el dolor, és això?

Què faig jutjan-te!? Em sembla que t'he d'ajudar encara que no hi siguis. Intentaré venir a dir-te adéu amb la resta de companys, em sap molt greu conéixer així la teva familia... tot sap greu avui...

Fins sempre, carinyu, et portarem en el nostre record per aquestes aules i arreu; et recordaré cada cop que digui "he pensat en deixar la uni" (com te n'enfoties!), cada instant del moment en que acabem... moltes vegades.

Cuida't alla on siguis, i deixa'm que em quedi una mica de la teva constància i un trocet de la teva olor.

Fins sempre.



dilluns, 15 de setembre de 2008

My little town blues

New York (ho podria escriure en català però crec que és millor mantenir els noms dels llocs tal i com ho fan els autòctons) és, per a definir-la en poques paraules, un veritable lloc on viure i per viure.
Què vull dir? No és que sigui una ciutat cassolana, però tampoc tant trepidant com ens la pinten, crec. I, especialment, val la pena viure-la. De fet sembla que estigui allà per això.

Això sí, NY treu fum, i la vista enganya quan ens mostra el clavegueram fumejant... no és el subsol que descarrega molécules de fum, són les entranyes de la maquinària vital de la ciutat; que es queixa de vella però es renova a diari i es pinta i es repinta, com una noia jove.

Res a veure amb Berlín, que va de moderna però es queixa com una iaia (amb tot el carinyo, que sé que té molts adeptes).

New York no dorm mai però és ben capaç de cantar una nana. Potser no les autoritats que la maneguen, però ella vol acollir qualsevol inmigrant; a més de mimar el turista.
Vaig arribar pensant que seria saturadora per viure-hi i vaig marxar pensant que es perfectament acollidora, té l'aspecte brillant de qui vol que l'admiris perque se sap bella, però alhora sap ensenyar-te amb sinceritat les seves cantonades, els barris sense tant de sentit.

Si és capaç de fer-te creure que Times Square és el teu barri, és invencible.

If I can make it there,
I'll make it anywhere
It's up to you,
New York, New York...


Si ho puc fer aquí,
ho puc fer arreu.
Depèn de tu,
New York, New York...