divendres, 26 de desembre de 2008

Aquesta casa ja té terrassa



I es veu que dóna a uns veïns castellans... Millor passeu-hi pel vostre compte ;)








dijous, 25 de desembre de 2008

Es busquen il·lusions


Aquest és potser el primer any que les festes se'm fan costa amunt. En primer lloc perque la meva neboda les passa en més quantitat a casa d'altres que a la nostra (té gairebé tota la família a Tarragona) i ella és el 90% de la nostra il.lusió.

En fi, mai sobren, les il·lusions, però de tant en tant la pell es torna d'un teixit ferèsteg que fa que detectis que en calen de noves, almenys a mi em passa.

Això és, doncs, el que demano als reis... ja que estem de festes.
Per cert... Molt bones festes a totes i tots! :)

dilluns, 22 de desembre de 2008

La prehistòria del sentiment

Si en poguéssim fer un compte més o menys exacte, crec que podriem dir que he trigat uns 20 minuts a constatar que estava davant d'un noi altíssimament compatible amb mi, en molts sentits. Per a generar debat, pel gust de compartir-ho i per veure si heu experimentat connexions semblant, n'especificaré una mica més el curs clínic:

ESTRUCTURA: Situació/temps --> pensament associat.

- Primeríssim cop que el tens davant/0:00 --> pensament fred i ràpid: "ah mira, un noi jove".
- Et saluda i el saludes/1er minut --> "quin descans, és molt simpàtic".
- Inevitable repàs superficial (mutuament i sense "descaros")/2on minut --> "jo no vestiria d'aquest pal, però no està malament, almenys té estil".
- Primers comentaris "perdona, que avui tinc una veu de camioner..."/ fins al 5è minut --> "doncs just ara pensava que tens una veu preciosa".
- Situació (que no cal detallar) del 5è al 20è minut --> Perquè em sento com si estigués a casa, però una mica més remoguda? Perquè poso ulls d'interés en plan sèrie sofisticada de l'HBO?

Del 20è minut fins que perds la noció dels minuts/"bla, bla, bla jajajaj" --> "Això promet, i si no, és igual. Em quedaria a viure en aquest moment".

Ara que m'havia acostumat al desert amorós...

diumenge, 21 de desembre de 2008

D'una ruta sense plànol

Estic una mica perduda, la veritat. Perduda no vol dir a la deriva ni crec que calgui llegir-ho com un adjectiu que declari gravetat. Perduda no és destrossada, ni tansols malmesa.
De fet, em va molt bé que comenci un any nou per fer una espècie de neteja, perquè no acabo d'ubicar-me en el temps ni l'espai.

És curiós, hi ha coses que donava, des de sempre, per sentades i ara no ho están. Probablement només un parell de coses, però el cert és que ajuden a intensificar aquesta espècie de mareig generacional, o impàs, o moment, o etapa... o el que sigui.

No està malament, he après a no desesperar i la indefinició ja no em resulta crítica.

L'altre dia, un metge d'Hospital central -m'és igual si sembla una referéncia cutre, crec que és una bona sèrie - deia a un company: "aquí no se viene a esperar nada, se viene a vivir".

Doncs això, prioritzo els verbs viure i aprendre per davant de qualsevol altre cosa. I no puc donar sentit a cap dels dos verbs si pretenc que tot sigui fàcil o si vull reconéixer de bones a primeres tots els sentiments que em venen al cap i estar-ne més que adaptada, etc.

Si en l'intent de fer quadrar les peces construeixo una noia com cal, us aviso! :)


dimarts, 9 de desembre de 2008

Homes lents :)

M'he estat anys lamentant-me de no tenir "nòvio", perque pot estar de moda dir-ne company o parella, però durant molt de temps li vam dir nòvio. Doncs això, m'hi he estat anys amb centenars d'amigues i amics que han sabut soportar-ho amb tant de carinyo com paciència. Uns amb més habilitat, d'altres sense tanta traça, però han estat allà i alguns fins i tot hi segueixen estant, tot i que fluctúin les meves preocupacions.
No és que s'hagi "solucionat el problema", és que, sense massa avís previ, va deixar de ser un problema per a mi. No vol dir que no en vulgui, però hi penso 452 vegades menys que abans, i la veritat és que, quan em ve al cap, no s'hi està per massa estona.

El motiu que em fa tornar al tema és que ara són algunes de les oients d'abans les que pateixen del meu antic mal d'amors i vénen a dir-me com ho veig, perquè ens passa a nosaltres, què s'hi pot fer quan s'hi pot fer tant poc...?

Començo tirant d'expressions més o menys humorístiques "ui nena, el mercat està mú mal" o "no ets tu, és que en això també hi ha crisi". Però veig que no anàven en broma. Fins i tot han oblidat, com em passa a mi moltes altres vegades, què és el que em van aconsellar a mi.
En aquell moment, quan els papers estàven canviats en sentit contrari, jo sentia que no sabíen què dir-me, i em preocupava aquell silenci. Ara m'hi trobo envoltada i les entenc com mai. Què es pot dir?!

En aquests i altres temes, molt de cop, alguns amics han començat a atorgar-me el criteri de psicóloga. Em creuen en el paper tot i que em canso de repetir que no en sé i que potser no en sabré mai (no sé ni si exerciré quan acabi). La veritat és que acaba essent molt afalagador que es creguin el meu paper més que jo mateixa, amb aquella cara que posa la gent quan dóna valor a les paraules d'algú...

M'ha emocionat avui sentir en veu alta una pregunta d'una noia valenta, que ha verbalitzat el que tantes i tants hem pensat moltes vegades. M'ha preguntat: "On deu ser, Anna?".

He respós que no ho sabia, òbviament. I que la única cosa que podia respondre, almenys sobre el meu, "és que deu ser un tio molt lent". I almenys t'he fet riure. Igual que a una altra amiga, setmanes abans.

No sé on és; però espero que el trobeu.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Torna el Blocaire invisible!!!

Sres i Srs, torna l'esperadíssim Blocaire Invisible.
Tota la informació la trobareu al piset del veí de dalt... jo ja m'hi he apuntat. No us ho perdeu!!!