Més enllà de l'edat

Per fí he tornat a escriure de veritat, word mediante, i per primer cop en la vida m'ha sortit un final mentre escribia encara la 4a página. Com si em sortís una bengaleta al cap, de cop, he vist com havia d'acabar... i suposo que això farà menys complicat la resta del que escrigui.

Encara queda molt però està prenent una densitat que em fa pensar que m'estic fent una miqueta gran, que ja no em surten els textos com si fóssin per les meves amigues de 8è d'EGB (eren bons textos, ho juro jajaj).
De cop torno sobre les meves pases, em rellegeixo i em sorprenc... i llavors no sé perqué dóno voltes per la casa i em miro al mirall de l'habitació de muns pares i m'assec al seu llit i em surt un somriure estúpid, però molt important, de molt endins.

Com ha canviat el reflexe del que veig.

Suposo que saps que, d'alguna manera, part d'aquest text és teu. Part del que deu fer que ja no em surtin les llàgrimes quan escric, i em costi menys explicar-ho amb el cap alt. Entre altres coses.

D'aquí dues setmanes faig un quart de segle, de manera oficial, però jo crec que en realitat ahir, o potser la setmana passada en general... o ves a saber quan, es va condensar tot el que suposa l'edat de dins, la veritablement real i em va esclatar un torrent de sensibilitat que cada dia em porta més lluny i em fa estar especialment estranya, però feliç.

M'imagino que no és només per edats o quarts de segle, i algunes amiques s'afanyen a recordar-m'ho. Però hi ha coses, per molt òbvies que siguin, que necessiten créixer per poder néixer... just a la inversa del prócés humà, que curiós.

És increïble que tant atenta com he estat sempre a les formes de l'amor, no hagués pogut preveure mai les seves últimes jugades.
Davant d'ell una sempre se sent molt petita, més enllà de l'edat.

Jorge Drexler, "La edad del cielo", al disc Frontera, de 1999

Me dueles, de Jaime Sabines

Me dueles.

Mansamente, insoportablemente, me dueles.

Toma mi cabeza, córtame el cuello.

Nada queda de mí después de este amor.

Entre los escombros de mi alma búscame,

escúchame.

En algún sitio mi voz, sobreviviente, llama,

pide tu asombro,

tu iluminado silencio.

Atravesando muros, atmósferas, edades,

tu rostro (tu rostro que parece que fuera cierto)

viene desde la muerte,

desde antes del primer día que despertara al mundo.

¡Qué claridad tu rostro,

qué ternura de luz ensimismada,

qué dibujo de miel sobre hojas de agua!

Amo tus ojos, amo, amo tus ojos.

Soy como el hijo de tus ojos,

como una gota de tus ojos soy. Levántame.

De entre tus pies levántame, recógeme,

del suelo, de la sombra que pisas,

del rincón de tu cuarto que nunca ves en sueños.

Levántame. Porque he caído de tus manos

y quiero vivir, vivir, vivir.

Frases de cine

He descobert una web on la gent penja frases de pel.lícules, quin perill...


Amelie

-Esa chica del vaso de agua... creo que está distraída porque está pensando en alguien.

-¿Te refieres a alguien del cuadro?

-No, quizá un chico con quien ella se cruzó y le dio la impresión de que los dos se parecían.

-Ah, osea que ella prefiere imaginarse una relación con alguien ausente que tener una con los que están a su lado.

-No sé... Quizá sea lo contrario y ella se desvive por arreglar la vida de los demás.

-¿Y de ella? De todos los desarreglos de su vida, ¿quién se ocupará?

-En mi opinión es mejor dedicarse a los demás que a un gnomo de jardín.

Manuale d'Amore I
...si ese tio del beso es un ex, entonces, guapa, eres como todas las demás, que cuando os sentís solas y abandonadas, preferís volver a atrás antes de ir hacia adelante...

Martín (Hache)

Siempre hay que seguir, aunque sólo sea por curiosidad.

Me seducen las mentes, me seduce la inteligencia, me seduce una cara y un cuerpo cuando veo a una mente que los mueve y que vale la pena conocer. Conocer, poseer, dominar, admirar. La mente Hache, yo hago el amor con las mentes, ¡hay que follarse a las mentes!

De cop

Un segon, en un dia entre setmana, en una conversa trivial, en un lloc asèptic pot ser una escena crucial, la resolució, el feix de llum. En un moment que mai no haguéssis pogut preveure la teva vida entra en una convulsió que ho transforma tot.

De cop, totes les cançons... millor dir, totes les lletres de cançons parlen de tu. Tantes vegades com les havíes escoltades i mai havíes entés que precisament el que diu en tal punt de la melodia és el que t'ha passat.

No sé si el què descobert té solució... però ho he descobert.

I, també de cop, sé que la meva vida segueix desendreçada i ja sé que em queden encara milions de coses per aprendre, moments per enfortir-me, decepcions, alegríes, felicitats i ombres... però, de moment, ja sé de quin tipus era l'espina que tenia clavada... si és que ho és...

Temps de silenci...?

Les reaccions a l'últim post m'han fet pensar molt... potser això ja és més vostre que meu, potser hi ha massa gent que condiciona els meus continguts i que, quan m'atreveixo a dir segons què, em fa pensar que potser m'ho hauria d'haver guardat.

Potser només és part de la meva estranya situació actual en tots els sentits... però aquesta nit he estat més lluny d'aquest blog del que mai havia estat.

Homes...

Quan més històries em passen menys entenc ja no els homes com a "espècie" sinò on s'amaguen els que són com els que surten amb les amigues, els que ténen ni que sigui una retirada a la magnífica personalitat (i quina carcassa!) del Dr. Shepard... puc assumir que els homes "de a pie" no tinguin massa a veure amb els de les telesèries... en certa manera ja m'està bé perque no soportaria converses del tipus:

- "Me he portado como un completo idiota, nena, sólo espero que puedas perdonarme... "

El que dèiem, puc assumir que no siguin ideals. De fet totes tenim un borrador mental de l'home perfecte i el meu és un retrat d'un tio amb molts defectes... potser no tant atrevit com els que em trobo, però molt més pendent de mi... i no parlo d'atencions que no puc reclamar als "homes història", parlo de tacte, de consciència, de... en sembla que només m'entendré jo en aquest post, però oi que m'ho perdonareu? gràcies.

En una cançó de Sau sortia un concepte interessant: "amant amable"... i d'aquests només en tinc un... i probablement avui sigui el seu últim dia al meu costat.

Perque he decidit que, tot i que no ho pugui anar a buscar, em mereixo una altra cosa... o potser no, però és el que vull.

La Sara, l'Anna, l'Ismael, l'Ana i la tieta.

En aquests moments, i pel que sigui, què importa donar-li nom, he tornat a necessitar imperiosament l'Ismael Serrano, abans li donava voltes als perquès de necessitar el buit interior que deixen les seves cançons... si es que t'agraden com a mi. Ara no vull plantejar-m'ho, de tant en tant el necessito i prou.

La que acompanya aquest text és la versió més bonica que he sentit mai d'una cançó que si bé no és la que més m'agrada, ràpidament entendreu el perqué significa molt per mi. L'he sentit en directe (el concert del Palau de la música va tenir fins i tot el detall, o jo la sort, d'acabar-lo amb ella), al disc originari, en versions d'altres concerts... però la d'aquest vídeo, que tret de la cançó és força simplet, és la que més m'ha emocionat i amb la que més identificada em sento. Per molt que la lletra no canvii mai, de vegades aconsegueix que em cregui que l'Ana de la que parla dobla la n, i d'altres no.

Volia parlar de com estic però és massa complicat i estic cansada de la pròpia nostàlgia, de sentir-me incerta, de voltar sense fiar-me de res, de pensar, d'estar sola i de sentir-me'n amb i sense motiu... confio en mi, no sé gaire com ni perqué però aquest cop confio amb la meva manera d'anar pel món amb mi mateixa "a cuestas". A més, aquesta nit, que tremoli Barcelona perque anem a per ella.

Volia parlar de mi, o d'ell, o de nosaltres, o de vosaltres o... però no em perdonaria que passéssin els mesos i la meva futura neboda (sí, sí... la dra de les primeres ecografíes es va equivocar, i ara resulta que és nebodA) es quedés sense les paraules prévies a la seva aterrada al món.

Estimada Sara,

No facis mai gaire cas de la teva tieta. Sempre el cas just, per a mi i per a tothom. Primer el que tú penses i després el que... vale, vale, prou, ja me'n vaig de tema i començo a aconsellar-te... i ni tansols has nascut... ai que patirem.

En aquest cas et deia que no em fecis cas en això de que no és important posar noms a les coses... perque sí que ho és, i molt. Fixa't si n'és que a dos dies de conéixer el teu sexe els teus pares ja havíen decidit quin seria el teu. Jo no en vaig tenir fins que vaig néixer, perque amb mi també es van confondre i creien que era un noi... jo m'havia de dir Albert, i en arribar al món van veure que era imperiosament necessari dir-me d'alguna altra manera.

Aquests dies es debatíen tres opcions de nom per a tu. Si t'he de ser sincera a mi cap dels tres em feia el pes, però almenys aquest no em recordava a ningú que no em caiés bé ni tenia cap connotació estranya. I què carai, què importo jo, ara el defensarem com mai perque és el teu. La teva futura àvia no entenia la meva preocupació per saber com et diríes: "no és tan important", deia. Jo ho veig bàsic, què vols que et digui.

Doncs res, noieta, encantada de conéixe't ja abans que arribis. M'han dit que hi ha una cosa que es diu "Flotàrium" i imita la sensació d'estar dins l'úter matern, en plan centre de relaxació.

T'hi pots estar 30 minuts, amb líquids i música relaxant... ái, no ho sé, jo ho faré per sentir-me més a prop teu i per entendre't una mica més quan surtis.

Tinc la necessitat de donar-te coses especials i de posar atenció al que no ha tingut la meva vida o al que m'hagués agradat que m'haguéssin dit o ensenya't perque tu si que ho tinguis.

Per començar tens uns pares que s'estimen a rabiar. El teu pare ha estat i és una de les persones més especials de la meva vida, i això crec que garanteix que seràs feliç... i em tranquil.litza.

Fins la propera carta, Sara, una abraçada!

La tieta Anna

Demà

Si no vull esclatar, fer-me trocets, anar-me marcint fins a apagar-me... demà he de començar a construïr unes piles noves (necessàriament alcalines) per a posar-me en endavant.

No està malament que demà marxi un cap de setmana llarg a Madrid, bàsicament a regalar-me la "festa padre", tot i que no tingui res a celebrar: ahir em vaig assabentar que només he aprovat una de quatre assignatures d'una carrera que cada dia em pesa més, com les noves i petites responsabilitats a la feina, com la confiança de la "jefa suprema", que enlloc de motivar-me em fa venir por...

Porto una setmana molt estranya, amb l'ànima d'un fosc molt crú. La veu de dins passiva i apagada. Sigilosament estranya.

Em trobo a faltar a mi mateixa, a mi quan estic bé.

Em dóno el gust de fugir, tot i la por extrema a tornar a engreixar-me, a seguir amb aquest rictus seriós, a... Em dóno el vot de confiança que quan torni endreçaré aquest desgavell i intentaré tornar a estar contenta de ser qui sóc.

Espero retrobar-me en la marxa... perquè fa uns dies que, definitivament, m'he perdut.

Empanada

Perill, crisi, error de base, catàstrofe... Acaba de passar pel meu cervell posar-me a fer pàaaaa?!

No m'ho puc creure... ja és altament improbable i poc recomanable veure'm a la cuina... però fer pa artesanal? Ai Anna...

Jo sabia que els efectes del diumenge a la tarda és millor no retar-los: és devastador. La vida es torna un pot de blandiblub marró caducat que fa venir "dentera". Sí, clar, hi ha els diumenges positius, en que surts de casa, o vas a parar a la conversa adecuada d'una sobretaula eterna, o dorms més del compte o et tanques en un cine i la pantalla es converteix en un gegant purgador d'emocions... aquest no és un d'aquests diumenges.

I encara que sembli surrealista la primera tempesta d'estiu al poble - de minut i mig comptat però d'una sonoritat al.lucinant- deu haver descarregat sobre les meves neurones fins a trastocar l'instint... hi ha un instint per fer pa a casa? no, oi?

Com diria aquella cançó d'Els Pets... perquè no vens? Sempre em ve al cap en situacions estranyes però entranyables com aquesta...

Només algú tan boig com el Robbie i tan poc estable com aquests minuts, em podia acompanyar. Hi ha molts vídeos de directes seus però he escollit aquest perque es pot captar com el supera el que veu, com l'aclapara l'emoció i no abusa del filón que li dona el seu cantó "pirat".

Si sabés més anglès i les distàncies no fòssin tan evidents el convidaria a acabar ple de farina jajajaja