dijous, 23 d’agost del 2007

Trocet de Tübingen

Aprofito que l'Alícia ha matinat per anar al Laboratori i poder estar a les 12:30 fent un paella per a nosaltres i que he de deixar un marge cada dia a la Gemma entre que sóna la meva alarma i ella deixa de fer la croqueta... doncs això, aprofito per treure el cap per un foradet del viatje i expliar-vos que Tübingen és preciós, com estar dins un conte. Pel meu gust li falta nervi, "bullício"... és com si anyorés una part del caos de les ciutats que els alemanys no es permeten. Quina gent més curiosa... No m'estranya gens que alucinin amb l'expressivitat de les espanyoles... siguin expressives o no, tenen unes quantes tones més de sal que ells. Això sí, molt endreçats, molt nets, molt respectuosos amb el seu patrimoni... ja ténen Lloret o Mallorca per destroçar coses, no? jajjaj. Ja m'estic passant... Hi ha molt bona gent aquí, però el meu penós nivell d'anglés no em deixa defensar-me gaire, em sento com si les paraules se m'escapéssin o hagués tornat a la fluidesa verbal de primer de primària. Però s'agraeix encara més l'esforç d'integració i el caliu que ens proporcionen l'Ilka, la Renate i la Sofia, per exemple. A banda que siguin més obertes que la mitja alemanya, es prenen amb molta filosofia el meu llenguatje macarrònic i són molt agradables.

En endavant us explicaré com va anar la nostra primera barbacoa en una barqueta diminuta, sobre el riu Neckar i moltes moltes anécdotes que em queden per recollir.

dilluns, 13 d’agost del 2007

Vida íntima d'un secret

Jo era més aviat petita, i no recordo quina pel.lícula era, però recordo que la reflexió final versava sobre la qualitat d'algunes dones de guardar un secret per sí mateixes, fins l'últim sospir.
Avui, pensant en altres coses, he arribat a aquest record.
Tothom té algún secret, no cal que sigui inconfessable de cara a tothom, potser té destinataris possibles i d'altres no. Però fins i tot la persona més transparent amaga històries, frases, reconeixements, sensacions, ressentiments, rancúnies, passions, rencors o dèries que no pot i/o no vol que vegin la llum per segons qui.
Segur que fins i tot els bloggers més exhibicionistes amaguen una autocensura ben tupida, perque els secrets no perdin la seva raó de ser.
El doctor Freud es quedaria per si mateix aquest post d'avui, que dedico a sublimar un dels secrets que resta i crec que tambè restarà afincat en una cova de l'ànima, grontxant-se en una hamaca d'aquelles hippies entre paret i paret, descantsant mentre observa com la resta de l'ànima es mou, o s'expressa, o s'arxiva i es recupera constantment.
És apassionant poder parlar d'un secret sense deixar que perdi l'essència, avui deu tenir una festa montada a la cova: es protagonista sense que ningú, o gairebé ningú el pugui veure.
De vegades surt en algunes converses amb algunes persones, i pot canviar de vida per minuts, com els actors.
De vegades fins i tot s'amaga de mi mateixa, com si pogués treure una pell de camuflatge, i no em deixa veure com en conserva entre roques abruptes.
Hem viscut en perfecta simbiosi i espero que poguem continuar així. Perque no aguantaria la llum, acostumat com està al racó ombrívol que li dóna sentit.


diumenge, 12 d’agost del 2007

Les corbes d'un 8

Hi ha moments en que et descobreixes en un instant senzill, i en desgranar-lo, t'adones que, en realitat es tracta d'un moment de felicitat.
Últimament n'estic vivint prous com per alegrar-me d'estar aquí, de ser qui sóc, de saber-me en pau amb el que em passa per dins.

Hi ha una corba per on passa l'autobús que és l'expressió material en moviment del que em passa.

Pels que hem crescut prop de la ciutat, però en un ambient de poble petit, l'autobús, sobretot aquell primer autobús que vam agafar "sense pares ni mestres", té una importància cabdal.

El primer cop que vaig aterrar sóla a Barcelona, provocant un injustificat mal de cap en mun pare, el recordo com per guardar-lo en una capseta.

Per aquell record i perque quan pujo sóla a un autobús s'obre la caixa de Pandora i comencen els millors moments per pensar, per crear posts, per imaginar històries i per emocionar-me, del món.


La corba és el moment culminant: porti la cançó que porti al mp3, la corba queda en perfecta sintonía amb el que escolto, em mostra els millors colors del moment del dia en que passo i em recorda que un dia va tenir l'emoció d'una corba de parc d'atraccions.

En acabar la corba es veu l'hospital on vaig néixer.


L'altre dia, mentre repassava totes les coses que últimament em dónen motius per somriure, feia 25 anys exactes que vaig arribar al món en aquell hospital, alguns menys que la corba m'obria la porta de la ciutat i començava l'aventura.

I m'adonava que aquella entrada a l'avinguda esplugues, pedralbes i diagonal, juntament amb la resta d'accessos, dibuixàven un 8.

(Vaig néixer un 8 del 8 del 82)


dijous, 2 d’agost del 2007

No tinguis pressa

Estimada Sara,

Tan petita, encara embrionària, i ja ens fas patir.

Em diuen que hi ha complicacions en l'embaràs de la cunyada, que apareixen contraccions al 6è mes... Sara, ja sé que no és cosa teva, sinò d'un altre tema anterior a tu, però no tinguis pressa per arribar.

Ara la teva mare farà de nou repós i la cuidarem novament entre tots. Intenta que les coses per allà dins segueixin funcionant, intenta que cap trampolí et faci relliscar abans d'hora. No ens facis això.

Deu ser de tantes coses bones com t'esperen, que t'agafen les ganes de sortir. I ja sé que sóc una pesada, Sara, però fes cas a la tieta, que dimecres portarà 25 anys aquí i comença a saber de què parla (tot just comença).

Et prometo que t'explicaré més coses de les que tenia pensades i creia que era millor callar-me per no atabalar-te, et deixaré les meves nines, escoltaràs totes les meves cançons, et cediré tota la part del meu món que vulguis conquerir, sense batalles... però no em deixis sola, Sara. Ni a mi ni a tots els demés.

Espera a fer-te una mica més gran i seràs infinita, si vols, però espera.

Ja sé què és tenir pressa, però pensa que allà dins s'està de maravella, diuen.

Explica-li al sr.úter el que t'he dit i tot anìrà bé, ho faràs?

Intenta entretenir-te buscant entre les membranes si veus alguna neurona, que me les has d'explicar. Belluga't al ritme del teus batecs barrejats amb els de ta mare, comença a descobrir com et fas gran, deixa't surar, descansa, assaja somriures, mira't en algún reflexe d'algún líquid, intenta escoltar què hi ha més enllà d'on ets... però no vagis encara a buscar-ho.


Cuida't molt, t'estem esperant,

la tieta