Jo ho faria diferent...

Deixant de banda la meva ingent decepció universitària, fa temps que detecto que hi ha moltes coses que no es poden aprendre en una aula. No només emocions o coses molt intangibles, també succeeix amb temes enganxats amb superglue a l'ABC de cada professió. Una d'ells em ve al cap diàriament. L'he après veient la serietat de les consultes i els ambients asèptics d'un gabinet psicològic professionals. El tema o idea és:

Al psicòleg, un pacient s'hi ha de poder divertir.

Lluny de lamentar-ho, el psicòleg ha d'agraïr no tenir la potestat de receptar psicofàrmacs i, en el seu lloc, ha de receptar enginy mental, cultura, tradicions, gràcia, talent... el del pacient, sí sí, però també el propi.

Fa temps que busco els dos exemplars de cineteràpia per tenir-los algun dia sota la taula del meu despatx. On hi haurà també cd's, dvd's, accès a internet amb pantalla movible cap al prisma del pacient. En definitiva: colors, olors, sabors... sentits.

Penso que s'equivoca qui pretengui curar l'ànima amb menys.

Les parets parlen

De entendre les pseudo-imbecilitats d'un company d'autocar a provar de digerir les reaccions injustes d'una familiar, hi ha un bon tros. A la vida de moltíssima gent hi ha peces d'acer que s'enganxen a las rodes que arrosseguen i que fan encara més estúpides les estupideses - valgui o no la redundància- d'alguns.

Quan entendrem que la vida va tan en serio que cal saber prendre-se-la en broma? Què necessitem que ens passi per captar, dia a dia, que no som immortals i que, a més, tenim una certa obligació a superar-nos? Quan separarem l'exigència de l'angoixa? 

Estar fent pràctiques en un gabinet de Psicologia m'està ensenyant coses que no podia preveure. Entre d'altres coses perquè tampoc podia imaginar-me que m'arribarien en el context del moment que estic vivint. Si dono detalls, ens tirem aquí fins demà, i ja se sap que "tots tenim coses", no voldria que féssiu tard enlloc.

He après que em donen ganes de traspassar la porta on la psicòloga titular exerceix, i no per donar el meu parer (que també), no per poder explicar als pacients els resultats de les proves que jo he corregit (que també), sinó sobretot per poder dir que el seu problema no és tan gros.

I això, us ho juro, mai de la vida hagués pensat que ho veuria com ho veig. Sense perdre el respecte pels dolors, fòbies i incomprensions de ningú - això mai!- em canso de parar l'orella i sentir, a l'altra banda de la paret i barallant-me amb el maleït fil musical, coses que no haurien d'impedir ser feliç a ningú.