diumenge, 14 de febrer del 2010

Demà és dilluns

He perdut el compte de les vegades que torno a començar i/o em reinvento. Però què carai, cal fer-ho.
No és que sigui diumenge i tingui el síndrome "dilluns començo", és que m'he descomptat dels dilluns que fa que he de començar. Qui sap si demà hi torno, qui sap si demà cedeixo a la rutina que jo mateixa admeto... chi lo sà.
Com agraeixo aquell dilluns - que no sé quin dia era - en que vaig decidir aventurar-me a venir a Itàlia. Com agraeixo el cop de sort que em va portar al destí més estrany, en les condicions més estranyes... Com me n'alegro d'estar prou boja com per haver pensat "estic aquí per alguna raó" i, sobretot, després de tanta ansietat per decidir: com me n'alegro d'haver-me dit "em quedo".

No és que passin coses meteòriques, no és un no parar de res: pateixo, ric, m'enamoro, em decepciono, passo molt de fred, m'emprenyo, em tranquil.litzo... i passi el que passi surto al carrer i sóc lliure entre aquests carrers de pedra mal fets.

L'italià m'encanta, mai aprendre una llengua m'ha resultat tant apassionant. De vegades no recordo ni els motius que em fan estar bé, però hi són. Només em falta aprofitar per superar-me, per créixer com a persona... un dilluns d'aquests...