divendres, 24 de setembre de 2010

Per twitter, mar i aire

Ara fer-se sentir es diu visibilitat, el món és 2.0 i si no ets a Twitter, no ets. No ho dic amb recel, al contrari, em declaro desde ja una viciada gairebé orgullosa de ser-ho, sense més perquè ni com.
Encara recordo les primeres visites a la xarxa que m'ha retingut entre els seus fils. Va ser quan la biblioteca del poble va posar el primer pc amb internet, tenia la velocitat dels picapiedra i moltes trabes per accedir, esperant a que no sé quants veïns apuntats a la llista per davant teu, sortíssin de les urpes del vici disfressat de consulta.

Recordo també arribar a casa i competir pel temps on-line amb els germans que encara vivien a casa els pares i que remugàven quan s'excedien del temps raonable i la petita feia sonar només per ella el jurrrumpiiiim aquell dels primers mòdems.

Haurà plogut des de llavors fins que descobreixo que un blog sense finestres a la tafanera i altres tweets no és un blog, però la passió és la mateixa.

P.D. Que consti que el títol no és meu, el vaig sentir en una de les meves passions retrobades: la ràdio. Qüestió d'antenes i xarxes...


dissabte, 4 de setembre de 2010

Envejant d'aprop un estrany llunyà

Tinc un cosí amb el que no tinc pràcticament relació. Deu tenir uns quatre o cinc anys més que jo i no viu massa lluny, però sempre hem estat molt distants a nivell relacional.
No escric sobre ell perque desitgi cap canvi en aquest sentit ni per queixar-me'n ni per analitzar el nostre vincle, està bé com està.

En parlo perque avui he caigut en una diferéncia entre els dos que ara mateix es converteix en crucial per a mi: ell va saber aviat què volia ser/fer a la vida, i en quan té clara una cosa li dedica quantitats ingents d'energia pràctica i creativa, i ho tira endavant.

Jo, en canvi, tot  i que pel meu itinerari formatiu no se'n pugui deduir cap indici, no sé per on vaig. La meva motivació per les coses balla com una baldufa i decau com un pèndul desencisat. Puc començar mil històries amb passió però ni una activa la meva constància, res no dura...