dissabte, 21 de novembre del 2009

El meu Erasmus

No és la millor imatge del món... però és la meva. No és el millor Erasmus del món - alguns me l'havien pintat com un autèntic oasi - però és el meu... molt millor dit: està sent el meu. I com em van dir per aquí: è una volta in la vita!

La veritat és que jo tenia por de la primera setmana, i va resultar ser la millor. Potser era previsible que fos així, però realment jo no ho esperava. Amb la distancia es veu com a més previsible l’efervescència que tothom va deixar anar en trobar-nos, en descobrir la petita ciutat, en relacionar-se amb els demés.

En tot el que feien mostraven la cara més amable que posseeixen, però les setmanes següents van anar destapant aquells que només mostraven una part de la cara, o una cara que té poc a veure amb la real.

Des que vaig arribar he viscut moltes coses, però per treure'n una de les positives, diré que em sento des que esperava a la terminal d' El Prat fins avui, molt orgullosa d'haver fet aquest pas i d'haver-lo fet sola. Ara bé, si d'alguna cosa em sento veritablement orgullosa és de saber del cert que la cara que vaig mostrar aquella primera setmana és la mateixa que mostro avui i la que veuríeu qualsevol dels que no em coneixeu si avui ens presentessin.

Sempre he valorat l'autenticitat com a quelcom remarcable però alhora pensava que era pròpia de gairebé tothom... santa innocència... estic aprenent que, tampoc en això, no hi ha un pam de net!

Òbviament no tot són queixes, també sé que al Juny me'n portaré amics de veritat del Sud d'Itàlia (tant d’origen espanyol com autòctons), sé que tinc molta sort de poder estar un any "in giro", assaborint un país que em porta enamorant des de gairebé sempre amb la sort de qui té temps... Pompeia, Nàpols, Roma a fons, Bari, Termoli... i tot el que queda!

Si no ho heu fet, us recomano enormement que assaboriu Roma fins l'últim detall i que baixeu un dia a Pompeia, un dia assoleiat que us permeti veure des de la circumvesubiana (metro exterior) Capri a una banda i el Vesuvi a l'altra... us quedareu sense paraules!

No obvieu, tot i que us rebenti com a mi, el museu vaticà... em van caure les llàgrimes a la Capella Sixtina i em va anar de poc davant l'Escola d'Atenes...

Arrivederci veïns!!! ;)