diumenge, 30 de març de 2008

Pensamiento circular

Del mismo modo en que se pregunta a un peatón sin más "Perdone, ¿la calle "tal" con "tal"?", se puede decir te quiero. Con exacto ritmo y cadencia de la voz: rápido, esperando una respuesta.
Y que no sea igualmente recomendable no quita que quienquiera que lo decida no pueda plantearse declarar su amor a un peatón cualquiera. A alguien que pasa, sin más.
¿Acaso no nos es desconocida en un principio la persona que va a desmontarnos hasta hacer que digamos un "te quiero" rápido, esperando una respuesta?.
En uno de estos mecanismos de pensamiento circular quedó fijado Marcos Arces el día en que decidió que no le gustaba como era y que se había tirado más de media vida defendiendo un carácter que, en el fondo, por muy suyo y singular que fuera, nunca le quedó bien.
Y si un miércoles decides que tu modo de ser no te gusta ni a ti; si ves claro algo tan ingente, y encima en miércoles (¿existe un día más insípido?), tienes que seguir ese pensamiento hasta convertirlo en ti mismo.
Era incómodo ser tan diferente. Además, con los años y las cotidianidades, toda diferencia se torna en previsibilidad.
Y Arce ya no quería ser más un tipo previsible, a pesar de no tener tampoco pretensiones de demasiado calibre.
Lo que había sido hasta el momento no le estaba saliendo rentable. En 37 años había dicho una sóla vez "te quiero", y no era verdad.
Se lo dijo a Flora Trevesa, un primero de Julio descabellado, en un bar abarrotado de moteros, "a quíen se le ocurre". Esto último repetía ella años atrás, primero con mucho humor, luego con sorna, al final con desprecio y decepción.
Y ahora quedaría muy bien decir "¿qué se habrá hecho de ella?" pero está clarísimo: sigue trabajando en la tienda de debajo de casa.
También estaría bien soltar "ahora vive con un pianista de Moratalaz" pero eso Arce no lo sabe; porque Flora cierra la tienda y se larga como si la persiguiera una plaga de prisa, cada día laborable. En los festivos ni se la huele en la calle. Huye del trabajo, como casi todos. Y qué más dará con quien entre o salga, qué narices importa lo que huele o lo que respira en el ambiente en que se mueva.
No es ya ningún drama para Arce tenerla tan cerca y haberla perdido de vista al mirarla.
El poder del tiempo puede con toda atracción, si sus protagonistas se resignan y aún llega a arrollarla con más fuerza, si además prefieren perderse que ganar.

dimarts, 18 de març de 2008

Prevenció de riscos laborals

Em van donar un lloc de feina que jo volia; em van promocionar, millor dit. Volia "manar", manar en positiu, de manera coherent, amb suficient obertura com per aprendre de tot i de tothom. Volia aprofitar per "organitzar el cotarro" a la meva manera: "dignificar la feina dels auditors, prestigiar les opinions del departament de qualitat", vaig dir en la primera reunió al meu equip.

I el fet és que no vaig començar malament: si recordeu, em vaig proposar no perdre el nord en un post recent.
Però la bogeria, el que en castellà es diu "vorágine" es va anar fent gran de manera automàtica al principi i molt més conscient i dolorosa cap al final.

I m'he vist preguntant-me si valc o no la pena, m'he vist jutjant-me desmesuradament per un càrreg que no dóna ni és el que prometia, per una empresa que està a anys llum de les meves idees (ara ho sé més que mai, que he viscut a les seves entranyes més destapades), per un equip de gent que dista molt del que jo hagués escollit si m'haguéssin deixat; i un llarg etcétera.

I he deixat de llegir, he deixat d'escriure... fins avui.

Que l'Anna que sempre he volgut ser no es perdi pel camí és cosa meva. Tinc molt per viure i ho estic desgastant.


Aquí us deixo un escrit d'aquells que dónen empentes com aquesta:

“Cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers, un moment que mai més tornarà… I què és el que ensenyem als nostres fills?, els ensenyem que dos més dos fan quatre, que París és la capital de França. Quan els ensenyarem, a més, què són?. A cadascun d’ells li hauríem de dir: saps què ets? Ets una meravella. Ets únic. Mai abans hi hagut cap altre nen com tu. Amb les teves cames, amb els teus braços, amb l’habilitat dels teus dits, amb la teva manera de moure’t. És possible que arribis a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel, un Beethoven. Tens totes les capacitats. Sí, ets una meravella. I quan creixis, seràs capaç de fer mal a un altre que, com tu, sigui una meravella?. Hauràs de treballar -com tots hem de treballar- per fer que el món sigui digne dels seus fills.”
Pau Casals.

Havent descobert aquest apunt dins del llibre “La brúixola interior” d’Àlex Rovira Celma.


P.D. --> Ves quina cosa, he buscat el text a internet per no haverlo de copiar, i l'he trobat en un blog d'algú que s'hi ha fixat i l'ha extret del mateix llibre que estic llegint. La vida...


P.D. 2--> L'originalitat del títol li debem a l'Eduard, no és "mèrit meu".
Esteve, trobo a faltar les teves opinions, és un bon moment perque me les tornis.





diumenge, 9 de març de 2008

Què està passant...!?

Un dia les coses a casa van començar a funcionar rodades, encara no sabem ben bé perquè. Mai vam tenir problemes greus com a família però si algún pal a la roda, petites pedres a la sabata, cuestions de les que diuen que n'hi ha a totes les bones famílies, però que fan de mal digerir quan s'instal.len a casa.
Les relacions entre nosaltres i les nostres respectives circumstàncies van anar evolucionant però en els últims anys han pres un ritme vertiginós de canvi, com si ens haguéssim convertit en un pic esbalotat en una estadística que estava molt acostumada al ritme constant i a la variabilitat més minsa.
De cop, la convivéncia entre germans, que ja era bona, es converteix en gairebé inmillorable i el dia a dia amb els meus pares és una de les aventures més agradables de viure de les que m'hagi trobat mai.
Per si no s'acabés d'entendre... Ens hem acostumat a deixar-nos notes i dibuixos entre nosaltres per trobar-los al mati. Els missatges van des del que et demana que estenguis la roba al que et desitja un bon dia, tots ells empapats del millor ambient de les nostra història de convivéncia.

Ara entenc com mai abans allò de que hi són quan la resta falla i quan no també. Els veig el coixí emocional més sòlid del que pugui disposar mai i em preocupa poder transmetre que penso així, poder agrair-ho.