diumenge, 29 d’abril de 2007

Sonata para un buen hombre

M'he emocionat veient "La vida de los otros" com feia molts anys que no m'emocionava: ni una llàgrima. Veure una pel.lícula sola i en un ambient absolutament silenciós i auster revela coses almenys interessants.

Sempre que veig una pel.lícula sola ploro, sempre. Si estic amb algú puc aguantar el nús a la gola sense conseqüéncies aqüíferes fins a un llindar límit que sobrepassaria amb "El club de los poetas muertos", "Tomates verdes fritos" o "Mar adentro". Tot i que la palma d'or del llagrimeig se l'endú "Salvador", l'emoció que em va provocar va ser tan inabastable que vaig acabar sanglotant en públic.


És curiós que en la setmana amb més coses personals a dir del món em dediqui a parlar de cine. No se perqué últimament em costa escriure al blog, probablement perque de cop la meva vida va molt ràpid, hi passen moltes coses. És com si hagués estat molt de temps buscant un canvi, m'hi hagués preparat i ara el canvi m'obligués a viure en ell fins que el que ara revolucioni es converteixi en estable. És possible.

Realment la meva vida té molt de pel.lícula, ara mateix, tot i que de totes les vides se'n podria treure alguna cosa digna de llargmetratge.

Veieu "La vida de los otros" i descobrireu el que és l'emoció callada, profunda, les llàgrimes per dins. Digueu-me què se sent en l'escena finalíssima, perque l'he viscuda fa un minut, i em dóna la sensació que és un dels finals més bonics que he vist a la meva vida. Previsible, potser, però molt relacionat amb el que jo hauria fet si fós l'escriptor protagonista. Que algú em digui si estic hipersensible, o realment el final d'aquest film fa seure de cop quan intentes aixecar-te.

Un dia vaig veure una obra de teatre que es deia "La bona gent", era molt petita, l'obra era per adults però convidava el cosí actor i m'hi van portar... em va marcar per sempre, no sé ben bé perqué.

És bonic que ara la pel.lícula que veig es relacioni amb una sonata per un bon home. Un bon títol...

dissabte, 21 d’abril de 2007

Revolució

Quan distribueixes de manera innovadora una habitació vella, et pots trobar amb coses que de cop ja no hi caben o que no queden bé amb la resta del mobiliari, o que no ténen l'aspecte que creies que tindrien... i sobren, te n'has de desfer.
En els esquemes de la vida que he aconseguit no hi cap un noi que no s'aclareix - tot i que em dolgui que em deixi perdre - ni una feina on no em valoren, on és possible que algú que no serveix ocupi un lloc que mereixem mil cops més l'Eduard o jo. Millor dir, l'Eduard i jo, que som veritablement l'equip.
He exposat amb tota la convicció que he estat capaç de transmetre els meus arguments al jefe "suprem" i al que no serveix. Marxaré en quan trobi un lloc igual o millor, amb l'elegància que ells no han tingut amb mi. Tothom em diu que m'esperi, que tingui paciéncia. Però el cor m'impulsa cap a un altre lloc, l'orgull se m'apodera i aquest cop vull deixar-lo parlar. Me'n vaig perque sé que he d'ensenyar, que he de seguir sent la profe (com em diu una gestora) perque sé que he d'ocupar el meu lloc i si no me'l deixen ocupar en pau, ja no val la pena. Així s'enfonsin amb el jefe de torn.
Ja fan bé de dir que la felicitat no és mai del tot complerta, però potser caldria afegir que si bé no ho és, dóna forces per enfrontar els ensurts que vénen darrera d'ella.
O canvien molt les coses, o aquest noi i aquesta feina acabaran ben lluny de mi... on deu ser la deixalleria d'antigues emocions positives? Quin color té el contàiner de rebuig de dolor? On van a parar els residus que intoxiquen el pensament? On coloques la punxada metàl.lica que fa la respiració quan penses que potser no el tornes a veure mai més? El camió del reciclatge em podria deixar pel centre i ho celebrem?

diumenge, 15 d’abril de 2007

"Some-body" to love

Sabreu per les vegades que m'heu llegit -si sou veïns bloggers- o per les coses que viviu amb mi -si sou amics- que sóc molt emocional, molt sensible i que de vegades ho sóc tant que em quedo sense paraules. Segur que trobareu molts posts que comencen amb una variant de l'expressió "per més paraules que utilitzés no podria explicar...".

Aquests dies he descobert que la felicitat és la cosa més fàcil de transmetre però més difícil d'explicar.


Si em coneixeu bé sabreu que el procés de transformació que m'ha portat a aquesta felicitat no va començar ni ahir ni abans d'ahir. I us asseguro que no ha acabat, per sort, perque d'una vegada per totes he entés allò de que és més important el camí que l'arribada. Però per veure-ho havia d'arribar.


Ara que m'abracen m'adono que era impossible que ho fèssin si no era capaç d'abraçar-me a mi mateixa, d'acollir-me. Ara que accepto el meu cos i la meva ment amb la incondicionalitat necessària per un amor propi amb cara i ulls, veig que era impossible que la resta de la gent em veiés de debó amb la pared que tenia muntada. Acumulava greix, ansietat i malestar alhora... i amb ells contruia el que em separava de totes les coses bones que em passen ara.


Quan millor estic més me n'adono de com m'han ajudat els meus amics. Sempre he sabut que hi ereu però n'he estat infinitament conscient en veure que la meva felicitat us fa feliços a vosaltres. Ja sabeu que hi ha moltes coses que costen d'expressar (almenys sense ron pel mig) però voldria que sabéssiu que estic tremendament orgullosa de vosaltres, de l'enorme capacitat que heu tingut per escoltar-me, per aconsellar sense ferir, per animar-me fins i tot quan em posava insoportable, d'estar sempre on havíeu de ser.


Sempre he pensat en els agraiments d'un hipotétic llibre, sempre he sabut que hi serien els vostres noms i no és, de moment, un llibre el que he escrit, però sí que estic vivint una història que sense vosaltres mai hagués passat del pròleg.


La meva felicitat és, sobretot, per vosaltres.


Tot i que seria el més adecuat, no vull posar llistes amb noms i motius perque no em perdonaria deixar-me ningú.

Segur que m'enteneu si dic que sabeu qui sou els destinataris d'aquesta carta, segur que m'enteneu si parlo de l'efecte donosti, de les cròniques de nàrnia, dels quatre del plata, de les escales de la facultat, de la dutxa del gimnàs, de la meva banda dreta a l'institut, de la meva banda dreta ara a la feina, del cafè pendent d'una lluna amb molta paciéncia, del millor padrí que he tingut mai i la seva bruixa bona, les educadores socials, les companyes de cine i crispetes al walden que presegueixen amb mi l'Ismael, la meva amiga del frontón que s'ha fet gran i ja no juga a barbies, etc.


Hi ha gent que mai llegirà aquest blog i a qui dec tant com a vosaltres. Espero que em vegin als ulls el que no puc dir en paraules.


No tinc més paraules... GRÀCIES!



dimarts, 10 d’abril de 2007

Bentornada!

Encara no m'ho puc creure. Jo havia llegit moltes històries de viatges i experiéncies que algú es planteja de manera pessimista i després són fantàstics... bona paraula, són vivéncies tan especials que s'apropen a la fantasia, al que tants cops gosem somiar.
Confessaré que vaig pensar que em podia passar, però no hi vaig creure del tot fins que vaig compartir amb les meves companyes de viatge l'horror de marxar de tot allò que havíem viscut. Perque més que marxar d'un lloc, es marxa del que s'hi ha viscut, de la gent que s'hi ha conegut, del que s'ha compartit amb qui t'ha acompanyat.

La idea del viatge va ser una espècie de regal de la Laura... un altre, com si fòs poc que continués al meu costat en gairebé tot, com si no m'hagués regalat ja prou coses. Mai t'hauré agraït prou aquesta i les mil cinc-centes coses més que ens han passat. M'imagino que et sap greu no haver tingut el teu post, com he fet amb altres persones, però és que em penso que no tinc paraules.

No m'oblido de tu, Pope. Gràcies a tu també per tot. Espero que els remolins emocionals que ens envolten arribin a bon port. Me'n recordo del que em vas dir en plena festa, recorda tu també que sempre hem estat allà, dolenta.

I als demés... que us explico jo ara! Si és que són mil coses! Donosti me la sé de memòria d'altres viatges, Ondarribia (el poble de conte de fades) també l'havia descobert, Irún no té més que una plaça i alguns habitants impresionants (pam! jajaja)... però els paissatges canvien, les festes uneixen i reparen les ànimes i...

...i com diu el meu estimat Ismael: "la noche debilita los corazones". No sabia quina foto triar però us mostraré la que vaig fer mentre algú estava a punt de recordar-me que és que t'abracin de veritat... No sé com acabarà la història amb aquest algú, ni tan sols si recordarà el moment en que vam escriure el meu blog a la paret del Sariketa... Sé que hem tingut la sort que viu molt a prop meu, sé que la història pot continuar... però no sé què li passa pel cap...

Havia imaginat molts posts però acabo amb la mateixa conclusió que treia mentre els imaginava: no tinc paraules!
Ciutats, pobles, festes, nit, el pub sariketa, el bar juantxo, platja de la contxa, plaça, casc antic...

En fi, moltes abraçades!!! Gràcies noies!
PD --> Esteve, no et pots fer la idea de la il.lusió que m'ha fet el teu comentari. Gràcies!





dimarts, 3 d’abril de 2007

Motxiles

Demà a la nit marxo un altre cop a Donosti. No tinc ni idea de com anirà, això podria ser una motivació, més tenint en compte que deu ser la sisena vegada que hi vaig, però tinc un panorama mental que no dóna per emocionar-se.
No tinc ni idea de què em passa. Bé, potser sí, que tinc mil cinc-centes coses a fer i no en faig cap. Una mena d'estrès apàtic. Un embolic. Em sento enmig d'un caos que m'he creat jo soleta.
Podria pensar, doncs perfecte, marxes, et prens un descans i tornes amb forces. Però no. He tingut tot el temps del món per estudiar i no ho he fet, he pogut organitzar altres coses i les he deixat marcir-se.
Més que marxar, sento que fujo i no precisament com qui fuig sentint-se lliure. Em vénen al cap sensacions raríssimes. Estic que no hi sóc.
Espero ser capaç de fer un "sin pretensiones tour", com en algún moment deia el Denke i a veure què passa. Però en aquest estat no me'n fio de mi mateixa... què estrany és tot de vegades...


Hi ha motxiles que pesen molt a l'esquena...
Bé, molt bones vacances a tots, espero tenir coses molt maques per explicar en tornar. Espero que hi sigueu, si no teniu destí, recordeu que podeu quedar-vos en aquesta casa.

Fins aviat,

Anna