dimecres, 26 de desembre de 2007

L'ABC d'ahir nit

Nit de nadal, vés quina cosa, 25/12/07, és un nº bonic.
I posades a tornar a començar per miléssim cop, fem-ho en un nº bonic!
A)NO tornis mai a estar tant de temps sense veure una bona pel.lícula o sense anar al cine, quan a la vida li falta aquesta preciosa sensació pseudo-narcótica li has de proporcionar, co...!
B) Segueix, com en aquesta “Silent night”, orgullosa de tu mateixa.
© Celebra que estàs viva com a mínim un cop per setmana
D) Somiar és absolutament gratuit, que no se te’n vagi del cap tan fàcilment.
E) Recorda el pensament que el cine era ple per veure una novel.la teva passada al cine, (F)llegeix i escriu prou com per fer-ho possible.G) Fes que els últims plans que tens al cap siguin no molt més tard accions reals. VA!




diumenge, 16 de desembre de 2007

Viatges mentals

El sol de neu és una maravella, com totes les combinacions d'oposats... Entra pel balcó i compensa el fred que vam passar ahir nit; però no dóna treva, el fred és present. Ara, és un fred absolutament lleu: silenciós, absent de vents i boires. És el fred del que la Sarah Polley deia "...hace que me sienta viva".

Enmig d'aquests pensament sento un soroll semblant a l'espècie de bocina amb la que remuguen els vaixells quan marxen, i em fa gràcia pensar que si trec el cap per la finestra, potser em trobi un camió de mudances que la té jurada amb el "monovolúmen" dels veïns. És millor quedar-me on sóc, i donar-me el luxe d'imaginar que faig com el Júlio Manrique a Porca Misèria, que vivia enmig del port.

Vivia en un vaixell que no era seu, al port... però no marxava mai.Com jo.

Ni tansols es pot dir que fòs enmig del camí, era en plena línia de sortida, però preferia quedar-s'hi a viure. Vaja, com montar un iglú a la vora d'un llac d'aigües càlides, però no tirar-s'hi mai.

La gran pregunta és si l'Àlex (el personatge que recrea en Júlio Manrique) és feliç de viure en aquest marge. És només un covard amb pinta de valent o és "panxacontenta" feliç?.
Quan veig "la Porca", quan em plantejo aquestes coses i quan em sento amb sensibilitat per canviar-la, sento que em reconcilío amb la Psicologia i me'n recordo d'aquella nena.

La nena tenia 11 anys, 6è d'EGB, ja no duia trenes ni cues, però seguia comprant el super pop, li agradaven els Take That, però també escoltava els Beatles (que es convertirien en obsessió un any després), es començava a deixar "brucificar" pel germà mitjà però no podia veure el Mark knopfler.
Li començava a saber greu no llegir massa, escribia molt poc però amb passió (com la MariCarmen); a la primera frase, encara que redactés sobre l'alèrgia, li brotàven llàgrimes com oceans.
Volia que la deixèssin sortir d'una vegada, volia fer-se gran de cop, per deixar aquell estat de dona petita.
Aquella nena va dir que volia estudiar psicologia, i qui coi sóc jo per portar-li la contrària!

Ja sabia jo que, en fer-se'm al cap la paranoia de la bocina, havia de venir corrents: "Añadir entrada".

divendres, 14 de desembre de 2007

Al portador

Això és per a tu... Millor dit, és teu.

No et preguntis qui deu ser aquest o aquesta "tu", posa-t'hi tu mateix o tu mateixa, queda't aquest post.

Te'l serveixo per emportar o per regal, si vols... com vulguis, és teu.

Si no t'acaba de fer el pes, imagina'l a la teva manera, perque la major part del teu pensament el decideixes tu.

Porta'l on vulguis, del cor a la paperera de reciclatge hi ha molts llocs possibles.

Postposa'l si aquesta no és l'estona que prefereixes, en el fons, per llegir-lo.

Dona-li la volta si no t'agrada la cara que fa.

Signa'l o destroça'l, és teu.

I ara posa-li més o menys sucre. Pensa si volíes que tractés d'aventures, del dolor de cervicals, del gust del gelat del súper o de la magnitut de les meves tragédies i explíca-te'l.

Demane'n un altre si no n'has tingut prou. Repeteix de post, afarta't d'imaginació o oblida fins i tot que has passat per aquesta pàgina: l' elecció és plenament teva.

Només et demano una cosa, mentre et recrees en el teu "feudo personal", mentre exerceixes el teu dret al post de l'any: explíca-me'l, díguem què has imagina't.

Gràcies!

diumenge, 2 de desembre de 2007

Nits obscures de l'ànima

Crec que l'editor del blogger porta des del diumenge passat guardant aquestes paraules com a borrador, és vertiginós veure com canvia la percepció de moltes coses en tant poc temps... però es mantenen els pilars fonamentals d'un text que amagava per una espécie de vergonya que quan vaig començar els blogs no tenia i que no vull mantenir més.

Encara que sigui en homenatge als canvis que estàs fent i perque surti de les meves fronteres el que va ser creat per aquest fi, ho publicaré; no sense abans recordar un vers de cançó que venia d'un poema, musicat:




El post del diumenge dia 2/12/07:

Molt bé, pren-t'ho com si això fós una capsa o una maleta o un contàiner, m'és completament indiferent.

Jo hi abocaré aquests tres últims dies i quan jo hagi desat la última espurna de tot el que ha fet que m'aixequés del llit pensant que et veuria, llavors començaràs tu a desar tots els gestos amb els que t'has relacionat amb mi fins avui. Un per un. I quantes més ilusions hi avoqui jo, més canviaran les formes de tracte que estem acostumats a dedicar-nos.

I un dia d'aquests em llevaré i tot s'haurà acabat.

I com de totes les anteriors bofetades de realitat, m'en quedaré alguna imatge solidificada que s'acumularà en alguna paret del subsòl, salada com les primeres i les últimes llàgrimes que et dedico. I que vagin on vulguin, com tu.


És més injust per tu que per mi que la història s'acabi amb aquest entreacte amarg.


Com prenen forma ara les frases de la última historieta del concert de l'Ismael. Ja aquella nit pressentia el que està passant ara. Clar que ho sabia, des del primer dia que et vaig veure.


Només que també estava convençuda que mai parlaríes amb mi, que no atravessaríes mai l'estat d'imatge, la composició de joc, de sorna, de tonteria.


Però fins i tot per això ets excéntricament diferent a la resta del món.


I per aquí anirà la meva última autoconcessió, que em regalo perque ja hi ha prou dolor en el text i perque em dóna la gana, aquest moment és meu: La noia de l'Ismael se'n recordava, anys més tard d'acomiadar l'home que la refusava, de la seva história en arribar a les platges que s'assemblàven a la que la veia esperant el mariner que va passar d'ella.


Per a mi el color verd, l'horòscop, els smints, els encreuats... però sobretot el maleït color verd, sempre em portarà a llocs que avui evito, però que demà seran absolutament entranyables. Perque, desenganyem-nos, he disfrutat com una nena petita.

I espero poder pensar el mateix que aquella noia quan veia la platja: "Que tonto fue ese tío, él se lo perdió".

Fi.