divendres, 30 de novembre de 2007

Crònica del desamor

No tinc gaire clar què escriure... Així que senzillament escriuré.
Qué absolutament estranyes es tornen les coses de vegades.
Millor miro el teclat per no veure'm a mi mateixa, per no estorbar-me i deixar que surtin les coses que hagin de sortir. Perque de vegades em temo que no escric per no sentir-me observada, vulnerable... com em sento massa vegades com per expressar-ho.
Com diu el Drexler "no me malinterpreten, lo llevo bien/ soy jardinero de mis dilemas".

Avui el primer llibre de Rosa Montero "Crònica del desamor", el primer llibre que (sí, per fi) m'estic acabant en molt de temps m'ha sacsejat en plena línia verda. Copio el paràgraf:
"Ahora Ana intuye con melancolía que ha consumido media vida inventando amores inexistentes: y este Soto Amón de la treintena no es más que un nuevo y sofisticado artificio".

Soto Amón es un jefe de la tal Ana, com podria haver estat el veí del 5è... què importa... el que jo tinc al cap no és el meu jefe, però tampoc el puc treure del meu pensament i la història de vegades pren formes tan surrealistes que em fan pensar on és el límit entre l'enamorament i el desordre emocional o "sofisticado artificio" que un mateix es fabrica a base de qui sap què.

Ara mateix és un dels pocs elements discordants en la vida endreçada que he aconseguit construir per mi, un lloc on viure que cada vegada s'assembla una miqueta més al que la seva propietaria sempre havia volgut... Pero "el seu record s'estimba en ciutats adormides" (Quintana Dixit). Ell és un desordre, i no obstant tot el meu ordre nou de trinca el reclama perque hi formi part... Què és l'amor sinò una bogeria, no?

Ara recordo aquelles escenes copsants de "La dama enamorada", aquella Carme Elies que vista des de la primera fila feia tremolar els sentits amb aquell plor tant insistent, amb aquell moment tan brusc en que sortia a saludar al públic mentre les llàgrimes encara li brotàven com si fòs en un acte final etern... una bogeria preciosa... això, com l'amor.

Quina pena que aquest amor s'assembli cada cop més a una altra obra... la de Rosa Montero...

dimarts, 20 de novembre de 2007

Mitja part

Fa molt que no veia aquesta pantalleta "d'afegir entrada"; és curiós no saber ni el perqué, però no és la primera vegada que em passa.
I encara és més curiós, que, com ja he dit alguna vegada, quan menys s'escriu al blog més posts es ténen al cap al llarg del dia, però no volen sortir.
És, però, gairebé obligatori que dediqui aquest retorn a algú que ha marxat... recordeu a la Nonai? Doncs ja no hi és. Estranyament, al costat de la sensació dolorosa em va acompanyar la certesa que el meu germà va fer de la vida de la Nonai una història feliç, va recuperar la vida d'una gossa abandonada, li va donar sentit, i per tant podem estar contents del temps que ens va regalar.
I hi ha molts més motius per escriure i coses a explicar, però primer necessito acabar de viure'ls. Ara que per fi em poso a explicar alguna cosa aquí, constato que estic enmig d'una pel.lícula de final massa incert, en un capítol d'una novel.la estranya i extensíssima, en una estació d'enllaç.
Així que prefereixo seguir postposant (mai millor dit) la redacció final i també la nota de ficció, que redecoro cada dia en la ment però que segueix, com gairebé tot, en "stand-by".
Que sigueu molt feliços! Fins aviat!

diumenge, 4 de novembre de 2007

Línia d'Aurora

La Dolores i el Mateo van viure normal, sempre ho expliquen així i la veritat és que no hi ha una ànima al barri que s'atreveixi a discutir-ho. Potser per dins ho pensem, almenys a mi m'ha passat pel cap més d'una vegada, però quan ho diuen només encerto a repetir la rutina que segueix religiosament tot el barri: respondre "Sí, claro, como todos, si es queee...".
És important no allargar ni entonar massa les últimes "es" perque els pots donar peu a allargar massa la discusió metafísica o bé "poniéndonos en lo peor", a que et malinterpretin.

Quan ho diuen, si ens hi fixem, ho fan en plural i en passat, i sempre quan van o tornen de la compra. Tot té un perquè.


En plural perque són dos, perque sempre han estat dos: una parella potser no perfecta, potser no ideal, però precisament per aquest dues coses, envejable i sana fins la sacietat.

En passat perque la seva història va viure un aconteixement que els va marcar una línia divisòria, un abans i un després, un mai, un sempre, un dubte del tamany de França.
Quan van o tornen de comprar perque és l'únic moment que poden deixar de cuidar-se del que va passar entre aquella línia divisòria del destí: l'Aurora.

El Mateo no volia fills "para que te voy a engañar, mi vida", li havia dit a la Dolores quan encara ni s'havíen casat. Mai ha volgut malentesos, dobles lectures, llegir entre línies o anar amb segones. Del Mateo sempre en diuen que "va de cara", i tothom sap que és veritat.

Continuarà...

dijous, 1 de novembre de 2007

Estació d'enllaç

Novament en un lloc similar a un punt de partida, però dins d'un passadís de transbordament.

La meva vida está decidint per mi (simbòlicament, sempre) i m'ha colocat enmig d'un enorme transbordament per on passa molta gent que sembla tenir un destí, que sap on va, o fa cara de saber-ho.

I enmig del "zum-zum": barreja de veus, passes, músics ambulants i fressa de bosses de botigues de classe mitja; em van passant coses. Les agafo al vol, les visc, intento ajuntar-les davant dels meus ulls perque tinguin un sentit i torno a començar: "Novament en un lloc similar a un punt de partida...".


Si em dóno una mica més de pressa, i faig augmentar les passes i el volúm de l'mp3, apareixes tu.

Si m'amago de tot, apareixen pensaments concéntrics, nussos a la gola i ganes de marxar.

Si me n'alegro de tot, torno a trepitjar l'horror i surto del transbordament.

Si assumeixo que el mite de l'etern retorn era la vida mateixa i que és normal haver de tornar a començar tants cops, llavors té sentit aquest post.