Propera parada...?

Segueixo arrossegada per les convulsions d’una vida que es revoluciona, per una crisàl.lida que vol córrer, pel ritme d’una rentadora que centrífuga emocions... perquè rodamóns com nosaltres, nena, vam néixer per córrer (Born tu run, altre cop).

Enmig de l’huracà he d’oblidar una persona, buscar la manera de dir-li a una altra que ha de recordar que no tenim cap compromís i comprovar si tu, l’última estació, ets qui somio que siguis.

Per fi una cara que em fa esclatar el somriure, una bogeria semblant a la meva... per fi algú que es mira la vida amb la mateixa cara interrogant que jo poso... però ves a saber.

És tan infinitament d’hora pels dos com ahir era tard per continuar responent-nos preguntes.

Si la vida és mínimament lògica ens ha d’unir la rauxa que compartim, sempre he confiat en el poder dels farts de riure, en la química de l’humor, en l’habilitat irònica de la intel·ligència dels que sabeu que rient es viu tres o quatre vegades més a gust. Però en aquestes coses no hi ha ordre ni concert i no sabrem fins vés a saber quan què passarà amb nosaltres.

M’agradaria que em fessis frenar i em portessis la calma, no t’ho negaré.

Tant de bo sigui al final real aquella enèsima broma teva, amb cara d’anunci de beguda refrescant, dient: “no te’n penediràs”.

La imatge correspon a la pel.lícula d'on trec la idea de la lavadora que centrifuga (recordeu els pensaments del noi quan s'asseu a mirar-la?), una pel.lícula que mostra la velocitat de sentiments com els meus...