diumenge, 20 de maig del 2007

Somriu amb mi

Estava pensant tontament per casa i dic: au va, ves a l'ordinador que és el que vols fer i deixa de donar voltes sense sentit. Matitzem: és un matí de ressaca absoluta. Imagineu el post que us està esperant ;)
I això, anava perque m'arrossegava en plan fantasma sense cadenes (i amb pijama de kukutxumusu) per casa i per primer cop m'he adonat que el llit buit que ha deixat un dels meus germans en independitzar-se queda molt a prop de l'ordinador i que, a més, en una de les seves últimes visites, hi ha deixat una maleta al costat que encara duu l'enganxina de l'aeroport - sempre he tingut debilitat per aquestes enganxines - amb les lletres BCN i les bandes fosforites.
Tot plegat no voldria dir res si no fós perque he pensat "amb el que representen aquestes coses ja ho tens gairebé tot": internet, un llit i una maleta.

Internet, un llit i una maleta... traducció simultània: La comunicació, el descans i el viatge. L'obertura al món, el tancament en un mateix i l'expansió. Jo que sé, hi deu haver mil sinònims!

El mal de panxa cedeix i recobro la gana. Toca arròs de malalt: aigüeta, ceba, trocets de patata, fulles de llorer i arròs... què més vull!! I pam! Resulta que hi ha més, aquest cop s'han currat els dominicals, especialment el d'El País. La Rosa Montero mereix un somriure amplíssim per les veritats millor explicades sobre l'amor, molt bó el reportatge de l'alimentació i les emocions... qué bé començar la revista pel final!

I per si faltava alguna cosa, enmig d'una tormenta de frases en una missió d'ajuda psicológica a una incauta amiga de la infantesa que diu que em té com a referent i que em de quedar perque ens em perdut parts importants de les nostres vides, tot i no perdre mai el contacte; em surt una frase que m'ha agradat:

La vida està feta per disóldre's lentament i nosaltres la volem efervescent i con abrefácil

Està encantadorament boja, quina sort que encara hi sigui, com me n'alegro de la seva mania de retrobar-me.
És molt bó poder tenir gent així al voltant, sobre tot per algú com jo, que cada dia constata més a fons que no pot viure sola.

Que soni la música més optimista que he sentit mai. "Grace Kelly" de Mika.

3 comentaris:

08181 ha dit...

A mi tb m'agrada molt la canço. Trobo que es important tenir un seguit de cançons que sabem que ens poden animar un mati...

LlunA ha dit...

ays nena que et trobo feliç i m´encanta!!!

issis ha dit...

hay artículos de dominicales que me quedan en la cabeza durante semanas