dijous, 28 d’octubre del 2010

Mecànica social d'un autocar

Com que aviat toca examen, arrossego des de fa díes el llibre "Psicologia del llenguatge i la comunicació". La poca gent que aconsegueix llegir el títol en veure'm entrar al bus o pel carrer, deu pensar per moments que el llibre és apassionant, sense saber que, de fet, la única cosa mínimament interessant del llibre és el títol.

Una cosa semblant passa també amb les relacions socials, de vegades. En saber-ne la realitat de fons, et decepcionen. En realitat, la meva negativitat en aquest sentit, té nom propi. Un nom que vaig conéixer la primera vegada que vaig haver d'agafar l'autocar que em porta a fer de psicòloga en pràctiques. Tant se val on vaig i qui és, el que voldria transmetre és un seguit de situacions, que prefereixo que no siguin cercables a Google.

Els cinc primers minuts d'estrena d'autocar i destí de pràctiques ja sabia el nom del passatger del primer seient, que era passatger habitual i que semblava hipersociable. No calia ser Einstein: tenia molt bona relació amb el conductor i aquest li repetía el nom cada cinc nanosegons.

Tinc la mala costum de considerar que les coses susceptibles de convertir-se en rutina, com la feina, els vitages en transport públic o les relacions, són millors si se les amenitza amb bona predisposició quant a sociabilitat, amb ganes de ser positiu i de compartir. És per això que vaig pensar que, independentment del fet que fòs més o menys agraciat -que ho és-, tenir un company de viatge xerraire i positiu podria ser un bon alicient antirrutina.
Vaig activar durant tres o quatre díes el suggerent "bon dia" personalitzat com a l'ocupant del seient 1. No només va respondre amb educació i gràcia, sino que em va atorgar el títol de viatgera experimentada en pocs díes, recorrent a mi un dia que l'autocar ens feia esperar massa, per a consultes diverses, del tipus: "Ei hola, no ha passat encara, no? segur, eh". Que dubtés de mi, és absolutament accessori: "Però segur, eh¿? Quina hora dius que era quan ha anat a agafar els de la plaça? si?".

Uns díes després, jo era a l'estació esperant l'autocar de tornada a Barcelona, quan va baixar amb una nena d'uns tres anys. Li repetia "va, que anem a veure la iaia!". Jo mirava somrient la nena petita mentre esperava que alcés el cap per a saludar-lo. No només no ho feia sinò que vaig intuir que la desviació de la mirada era intencionadíssima, estava vermell com un pebrot.
No sé què em va sorprendre més, si la seva fòbia a la paternitat o el fet que, de l'endemà en endavant, no ha tornat a saludar-me. Em mira de lluny amb una expressió que crida "em molestes".
En situacions semblants, jo no acostumo a retirar la salutació, per més que no em responguin, perque penso que així queda clar que la maleducada no sóc jo. Però en aquest cas he fet una excepció. M'indigna tanta tonteria... què en penseu??!!

3 comentaris:

Carmen Sereno ha dit...

Podrien inventar una llei que eradiqués d'una santa vegada el peterpanisme masculí que abunda pel món... Potser el tipus s'havia creat una fantasia al seu cap, ja saps, del tipus "petits enamoraments al metro/autocar" que es va desfer quan vas conèixer la seva realitat... de totes formes, no entenc que et retirés la salutació... burro!

Aida ha dit...

El noi és una mica llunàtic, probablement. No li retiris la salutació... en el fons continua somiant truites :P

annna ha dit...

Gràcies a les dues pels comentaris!! ;) Ara, Aida... Les vegades que l'he saludat, no respón, creus que he de seguir de veritat?? ;)