Avui he despenjat un pòster que era fixe en l'onze titular indiscutible de la meva paret; des de fa 9 anys. Després de pensar-ho en diferents moments durant força temps, un segon ha bastat per fer efectiva una acció que en principi es preveia lleugerament dolorosa o fortament melancòlica. Segons i fóra... estimat pòster de Moulin Rouge. Sí, de la pel·lícula protagonitzada pels immensos Kidman i McGregor, dirigits per un Luhrmann que hagués atansat nivells de semidéu de no ser pels 15 histèrics minuts inicials del film.
No és pel retard en mostrar el talent, que he fet fóra un referent mural del meu món. És perquè m'he emprenyat amb l'amor i aquesta peli simbolitza el que crec quan hi crec. I ara no. Ara fa temps que no hi crec.
Aquests últims dies, més que amb l'amor, m'he encabronat amb les il·lusions, perquè ja està bé, no saber portar ni el nom! O portar-lo tant bé que fereix de notar-ho... és a dir... Constatar que les il·lusions tenen entre el seu significat una accepció il·lusòria, una confusió, un error.
Il·lusa o no, jo m'he cansat de pensar que determinades coses són possibles. També d'aguantar veïns de trajecte poc suportables (proper post). Si no puc tenir ni tres quarts del que somiava, pareu que em baixo. I si exagero, ja se'm passarà; mentretant, hauré fet "acopio de fuerzas".
I un pòster tant ensucrat entre tanta cella tensa, què vols que et digui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada