dijous, 4 de novembre de 2010

Les parets parlen

De entendre les pseudo-imbecilitats d'un company d'autocar a provar de digerir les reaccions injustes d'una familiar, hi ha un bon tros. A la vida de moltíssima gent hi ha peces d'acer que s'enganxen a las rodes que arrosseguen i que fan encara més estúpides les estupideses - valgui o no la redundància- d'alguns.

Quan entendrem que la vida va tan en serio que cal saber prendre-se-la en broma? Què necessitem que ens passi per captar, dia a dia, que no som immortals i que, a més, tenim una certa obligació a superar-nos? Quan separarem l'exigència de l'angoixa? 


Estar fent pràctiques en un gabinet de Psicologia m'està ensenyant coses que no podia preveure. Entre d'altres coses perquè tampoc podia imaginar-me que m'arribarien en el context del moment que estic vivint. Si dono detalls, ens tirem aquí fins demà, i ja se sap que "tots tenim coses", no voldria que féssiu tard enlloc.
He après que em donen ganes de traspassar la porta on la psicòloga titular exerceix, i no per donar el meu parer (que també), no per poder explicar als pacients els resultats de les proves que jo he corregit (que també), sinó sobretot per poder dir que el seu problema no és tan gros.

I això, us ho juro, mai de la vida hagués pensat que ho veuria com ho veig. Sense perdre el respecte pels dolors, fòbies i incomprensions de ningú - això mai!- em canso de parar l'orella i sentir, a l'altra banda de la paret i barallant-me amb el maleït fil musical, coses que no haurien d'impedir ser feliç a ningú.

2 comentaris:

Carmen Sereno ha dit...

La vida va tan en sèrio que cal prendre-se-la a broma. Però què gran és aquesta frase!!!! No només va a Facebook, a Twitter i a totes les xarxes socials possibles, sinó, especialment, a la llibreta d'Andy Warhol, font inesgotable de reflexions i sabiduria annalgèsica ;)

annna ha dit...

Moltes gràcies animala! Jo tambè trec moltes coses del teu menjador budista! Abraçades!!!