Ara fer-se sentir es diu visibilitat, el món és 2.0 i si no ets a Twitter, no ets. No ho dic amb recel, al contrari, em declaro desde ja una viciada gairebé orgullosa de ser-ho, sense més perquè ni com.
Encara recordo les primeres visites a la xarxa que m'ha retingut entre els seus fils. Va ser quan la biblioteca del poble va posar el primer pc amb internet, tenia la velocitat dels picapiedra i moltes trabes per accedir, esperant a que no sé quants veïns apuntats a la llista per davant teu, sortíssin de les urpes del vici disfressat de consulta.
Recordo també arribar a casa i competir pel temps on-line amb els germans que encara vivien a casa els pares i que remugàven quan s'excedien del temps raonable i la petita feia sonar només per ella el jurrrumpiiiim aquell dels primers mòdems.
Haurà plogut des de llavors fins que descobreixo que un blog sense finestres a la tafanera i altres tweets no és un blog, però la passió és la mateixa.
P.D. Que consti que el títol no és meu, el vaig sentir en una de les meves passions retrobades: la ràdio. Qüestió d'antenes i xarxes...
4 comentaris:
M'encanta que per fi t'hagis decidit i m'encanta que hagis tret a colació al final el tema de la passió per la ràdio. Twitter i la ràdio tenen un mateix efecte; tots dos són altament addictius... Continua així... tens una ploma deliciosa i analgèsica!
Lu mismu digu xD Moltes gràcies!
M'he deixat caure per aquest raconet d'internet. És un foradet virtual que només és teu i que comparteixes amb els demés. Espero que no t'importi la meva intromisió.
He llegit alguns dels posts i m'han agradat molt, així que...amb el teu permís, em faré seguidor
Que esperes que no m'importi?? Josep, estic encantada! Ja ho estaria només per la teva visita i comentari, però que a sobre t'agradi i te'n facis seguidor... perfecte!
Moltes gràcies i benvingut! ;)
Publica un comentari a l'entrada