dimarts, 25 d’agost de 2009

Por aigualida

Us escric mentre espero que es refredi una infusió que diuen que relaxa, només ho diuen, perque a mi no m'ha fet mai grans efectes, però ja sabeu el que també diuen de l'esperança...

Us escric en plena hora de les bruixes, però enmig d'una conjura perque marxin del tot. Viure és espantar les pors, de vegades (au, polromeu, ja tens què citar jjajaja).

Fa poca estona ha marxat una amiga després d'una sessió de "balconning": hem despatxat pors pròpies i alienes al balcó de casa.
Hem arribat a una conclusió potser molt comuna, però crec que encertada: Tots tenim milions de pors que, al final, podriem descobrir com a cosines germanes de les pors dels del costat i, fins i tot, d'aquells que són al costat i que semblen tan segurs de sí mateixos.

El quid de la qüestió és avançar-se a elles, no deixar que provoquin paràlisis vitals, no deixar-les entrar a casa més enllà del rebedor... perque es queden a viure.

Demà m'espera el temible retorn a les pràctiques de cotxe, és clar que fa por, però enlloc de deixar-la passar l'he diluida en una infusió i l'he petrificada en aquest post... i pobre d'ella que passi del rebedor! :)

2 comentaris:

polromeu ha dit...

T'estic llegint mentre espero que es refredi la infusió que m'acabo de preparar ! Que fort ...

annna ha dit...

Uoooo! Devies passar fins i tot por, no? ;P