diumenge, 21 de desembre de 2008

D'una ruta sense plànol

Estic una mica perduda, la veritat. Perduda no vol dir a la deriva ni crec que calgui llegir-ho com un adjectiu que declari gravetat. Perduda no és destrossada, ni tansols malmesa.
De fet, em va molt bé que comenci un any nou per fer una espècie de neteja, perquè no acabo d'ubicar-me en el temps ni l'espai.

És curiós, hi ha coses que donava, des de sempre, per sentades i ara no ho están. Probablement només un parell de coses, però el cert és que ajuden a intensificar aquesta espècie de mareig generacional, o impàs, o moment, o etapa... o el que sigui.

No està malament, he après a no desesperar i la indefinició ja no em resulta crítica.

L'altre dia, un metge d'Hospital central -m'és igual si sembla una referéncia cutre, crec que és una bona sèrie - deia a un company: "aquí no se viene a esperar nada, se viene a vivir".

Doncs això, prioritzo els verbs viure i aprendre per davant de qualsevol altre cosa. I no puc donar sentit a cap dels dos verbs si pretenc que tot sigui fàcil o si vull reconéixer de bones a primeres tots els sentiments que em venen al cap i estar-ne més que adaptada, etc.

Si en l'intent de fer quadrar les peces construeixo una noia com cal, us aviso! :)