M'he estat anys lamentant-me de no tenir "nòvio", perque pot estar de moda dir-ne company o parella, però durant molt de temps li vam dir nòvio. Doncs això, m'hi he estat anys amb centenars d'amigues i amics que han sabut soportar-ho amb tant de carinyo com paciència. Uns amb més habilitat, d'altres sense tanta traça, però han estat allà i alguns fins i tot hi segueixen estant, tot i que fluctúin les meves preocupacions.
No és que s'hagi "solucionat el problema", és que, sense massa avís previ, va deixar de ser un problema per a mi. No vol dir que no en vulgui, però hi penso 452 vegades menys que abans, i la veritat és que, quan em ve al cap, no s'hi està per massa estona.
El motiu que em fa tornar al tema és que ara són algunes de les oients d'abans les que pateixen del meu antic mal d'amors i vénen a dir-me com ho veig, perquè ens passa a nosaltres, què s'hi pot fer quan s'hi pot fer tant poc...?
Començo tirant d'expressions més o menys humorístiques "ui nena, el mercat està mú mal" o "no ets tu, és que en això també hi ha crisi". Però veig que no anàven en broma. Fins i tot han oblidat, com em passa a mi moltes altres vegades, què és el que em van aconsellar a mi.
En aquell moment, quan els papers estàven canviats en sentit contrari, jo sentia que no sabíen què dir-me, i em preocupava aquell silenci. Ara m'hi trobo envoltada i les entenc com mai. Què es pot dir?!
En aquests i altres temes, molt de cop, alguns amics han començat a atorgar-me el criteri de psicóloga. Em creuen en el paper tot i que em canso de repetir que no en sé i que potser no en sabré mai (no sé ni si exerciré quan acabi). La veritat és que acaba essent molt afalagador que es creguin el meu paper més que jo mateixa, amb aquella cara que posa la gent quan dóna valor a les paraules d'algú...
M'ha emocionat avui sentir en veu alta una pregunta d'una noia valenta, que ha verbalitzat el que tantes i tants hem pensat moltes vegades. M'ha preguntat: "On deu ser, Anna?".
He respós que no ho sabia, òbviament. I que la única cosa que podia respondre, almenys sobre el meu, "és que deu ser un tio molt lent". I almenys t'he fet riure. Igual que a una altra amiga, setmanes abans.
No sé on és; però espero que el trobeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada