dilluns, 22 de desembre de 2008

La prehistòria del sentiment

Si en poguéssim fer un compte més o menys exacte, crec que podriem dir que he trigat uns 20 minuts a constatar que estava davant d'un noi altíssimament compatible amb mi, en molts sentits. Per a generar debat, pel gust de compartir-ho i per veure si heu experimentat connexions semblant, n'especificaré una mica més el curs clínic:

ESTRUCTURA: Situació/temps --> pensament associat.

- Primeríssim cop que el tens davant/0:00 --> pensament fred i ràpid: "ah mira, un noi jove".
- Et saluda i el saludes/1er minut --> "quin descans, és molt simpàtic".
- Inevitable repàs superficial (mutuament i sense "descaros")/2on minut --> "jo no vestiria d'aquest pal, però no està malament, almenys té estil".
- Primers comentaris "perdona, que avui tinc una veu de camioner..."/ fins al 5è minut --> "doncs just ara pensava que tens una veu preciosa".
- Situació (que no cal detallar) del 5è al 20è minut --> Perquè em sento com si estigués a casa, però una mica més remoguda? Perquè poso ulls d'interés en plan sèrie sofisticada de l'HBO?

Del 20è minut fins que perds la noció dels minuts/"bla, bla, bla jajajaj" --> "Això promet, i si no, és igual. Em quedaria a viure en aquest moment".

Ara que m'havia acostumat al desert amorós...

3 comentaris:

polromeu ha dit...

Perdre la noció del temps amb un nouvingut/da ? Sí.

annna ha dit...

Sí, què? jjajajaja
De tota manera, no ens emocionem, que em sembla k m'he confós una mica jajajaj

polromeu ha dit...

Off-topic: Aquí els apòstrofs estan ben escrits ... Uhmmmm.