dijous, 17 d’abril de 2008

Funció de tu dividida per mi

L' instant precís és una joia que no acabem de veure en una perspectiva justa. No parlo de l'instant precís en que passa qualsevol cosa que percebem com a meravellosa...no, parlo d'aquest.
Ara mateix estem compartint un instant precís. D'acord, amb un cert "lag", jo escric en el teu passat i tu llegeixes en el meu futur. Però segur que si poguéssim plegar un full imaginari del temps, equidistaríem en un punt que tendeix a l'infinit.
Sempre m'ha agradat usar termes matemàtics (o científics, per extensió) per a parlar de sentiments. Crec que és una manera de burlar-me'n i sobretot, de compensar tot el que m'han fet patir les ciéncies, des de sempre.
Però, ben pensat, un científic entendria fàcilment la meva fal.lera (i remarco fal.lera, profe) per la precisió de l'instant.
El que vinc a dir és repetitiu, en el fons, si qui em llegeix ho fa desde fa diversos instants precissos anteriors: les casualitats són ben poques, tambè en el temps. M'agrada atribuir a les casualitats poders ultrasònics i significats inverosímils.
Al final, tant la interpretació del temps, com de les ciències com de les casualitats me les faig meves, sense massa justificació. M'agrada que siguin així i no en busco les raons.
De la mateixa manera, pots prendre aquest instant i fer-lo com t'agradi, donar-li el caràcter de la teva definició i no de la que li atribueixen, per molt savis que siguin els qui ho fan. El teu instant és teu, va ser meu, ara les lleis de la física volen que te'l quedis.
Tradueix aquest instant al màxim exponent de temps que se t'acudeixi i ja ho tens: el teu temps serà teu i les teves definicions del que et passa, les que t'agraden, les que li dónen el millor sentit al que vius.
Mira que bé... potser m'hauré de replantejar això de les "Mates".

2 comentaris:

Aguarelix ha dit...

Ui, i tu em trobes dens?? JAJA, i què me'n dius del teu post... Em recordes molt la carrera de psicologia, noia. Aquesta setmana, sense anar més lluny, he pujat a buscar un paperot per poder inscriure'm a la UOC, de filo catalana (2n cicle). Ja veus, no em va flipar gaire la carrera... Però tu segur que te'n surts!!!
Vagi bé!

annna ha dit...

No m'agrada la carrera, per això intento portar-la al meu terreny, com les definicions del post.
Matitzem, no m'agrada la carrera però sí la psicologia i no n'abandono l'estudi perque vull ser-ho, a pesar dels plans d'estudi, i perque voldria col.lar-me a les aules de la universitat i ensenyar-la a la meva manera; donar tot el que no he trobat. "No me queda ná" :)
Gràcies per voltar per aquí.