Un dia les coses a casa van començar a funcionar rodades, encara no sabem ben bé perquè. Mai vam tenir problemes greus com a família però si algún pal a la roda, petites pedres a la sabata, cuestions de les que diuen que n'hi ha a totes les bones famílies, però que fan de mal digerir quan s'instal.len a casa.
Les relacions entre nosaltres i les nostres respectives circumstàncies van anar evolucionant però en els últims anys han pres un ritme vertiginós de canvi, com si ens haguéssim convertit en un pic esbalotat en una estadística que estava molt acostumada al ritme constant i a la variabilitat més minsa.
De cop, la convivéncia entre germans, que ja era bona, es converteix en gairebé inmillorable i el dia a dia amb els meus pares és una de les aventures més agradables de viure de les que m'hagi trobat mai.
Per si no s'acabés d'entendre... Ens hem acostumat a deixar-nos notes i dibuixos entre nosaltres per trobar-los al mati. Els missatges van des del que et demana que estenguis la roba al que et desitja un bon dia, tots ells empapats del millor ambient de les nostra història de convivéncia.
Ara entenc com mai abans allò de que hi són quan la resta falla i quan no també. Els veig el coixí emocional més sòlid del que pugui disposar mai i em preocupa poder transmetre que penso així, poder agrair-ho.
3 comentaris:
Aysssss nena que maco....jo com a la familia li tinc una mica d´alergia sana, jajajjaa
Però que tmb me´ls estimo eeeeeeeeeeh!??
Petonets
Això vol dir que et fas gran, ep. Una abraçada.
Ui! M'he colat en aquest blog i m'ha agradat el post... Jo no visc amb els meus pares, però cada vegada m'agrada més de trobar-los. Sense haver tingut grans traumes però sí amb "pals a les rodes i pedres a les sabates", com dius tu... Tan còmodes que anem descalços, no trobes?! Ara que s'apropa l'estiu serà més fàcil de posar-ho en pràctica...
Salut!
Publica un comentari a l'entrada