Prevenció de riscos laborals

Em van donar un lloc de feina que jo volia; em van promocionar, millor dit. Volia "manar", manar en positiu, de manera coherent, amb suficient obertura com per aprendre de tot i de tothom. Volia aprofitar per "organitzar el cotarro" a la meva manera: "dignificar la feina dels auditors, prestigiar les opinions del departament de qualitat", vaig dir en la primera reunió al meu equip.

I el fet és que no vaig començar malament: si recordeu, em vaig proposar no perdre el nord en un post recent.

Però la bogeria, el que en castellà es diu "vorágine" es va anar fent gran de manera automàtica al principi i molt més conscient i dolorosa cap al final.

I m'he vist preguntant-me si valc o no la pena, m'he vist jutjant-me desmesuradament per un càrreg que no dóna ni és el que prometia, per una empresa que està a anys llum de les meves idees (ara ho sé més que mai, que he viscut a les seves entranyes més destapades), per un equip de gent que dista molt del que jo hagués escollit si m'haguéssin deixat; i un llarg etcétera.

I he deixat de llegir, he deixat d'escriure... fins avui.

Que l'Anna que sempre he volgut ser no es perdi pel camí és cosa meva. Tinc molt per viure i ho estic desgastant.

Aquí us deixo un escrit d'aquells que dónen empentes com aquesta:

“Cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers, un moment que mai més tornarà… I què és el que ensenyem als nostres fills?, els ensenyem que dos més dos fan quatre, que París és la capital de França. Quan els ensenyarem, a més, què són?. A cadascun d’ells li hauríem de dir: saps què ets? Ets una meravella. Ets únic. Mai abans hi hagut cap altre nen com tu. Amb les teves cames, amb els teus braços, amb l’habilitat dels teus dits, amb la teva manera de moure’t. És possible que arribis a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel, un Beethoven. Tens totes les capacitats. Sí, ets una meravella. I quan creixis, seràs capaç de fer mal a un altre que, com tu, sigui una meravella?. Hauràs de treballar -com tots hem de treballar- per fer que el món sigui digne dels seus fills.”
Pau Casals.

Havent descobert aquest apunt dins del llibre “La brúixola interior” d’Àlex Rovira Celma.


P.D. --> Ves quina cosa, he buscat el text a internet per no haverlo de copiar, i l'he trobat en un blog d'algú que s'hi ha fixat i l'ha extret del mateix llibre que estic llegint. La vida...


P.D. 2--> L'originalitat del títol li debem a l'Eduard, no és "mèrit meu".
Esteve, trobo a faltar les teves opinions, és un bon moment perque me les tornis.