dimarts, 5 de febrer de 2008

El llarg i tortuós camí de K

Li diré K, perque tot plegat és tan excesivament greu, que no es pot dir el seu nom... i, un cop se sap la història, ja no importa com es diu.
K és un vell amic del meu pare. Es van conéixer de joves, van compartir la passió pel futbol i el destí, com passa tantes vegades, els va anar dispersant. K va anar a viure a fòra, poc més se'n sabia.

En jubilar-se, K va decidir tornar a l'equip de futbol, aquest cop per entrenar-lo, crec. Unes trucades, si mal no recordo, van ser suficients pel sí unànim dels membres d'un equip que mai havia deixat de ser el seu. K va tornar amb emoció.

No fa massa dies va sentir un dolor estrany i agut al braç. El diagnóstic del metge va ser ràpid i feroç: el mateix càncer que s'havia endut als seus germans petits s'havia instaurant als seus pulmons.

Ell que mai "no havia tingut res", va quedar comprensiblement destrossat.

Començava un necessari primer pas: bateria de proves médiques per analitzar la magnitut de la tragèdia i descartar que no fós encara més cruenta.

Una ressonància ha emés el veredicte més dur possible: el càncer també ha ocupat el cervell de K.

La seva primera reacció ha estat la de tornar al lloc on vivia fins que va tornar per entrenar l'equip, ha de reunir-se amb la seva família. Tot pren una lógica urgéncia per K.

Fa uns minuts mun pare ha tornat del futbol, l'he parat a la porta: "Com està? Què més ha passat? Què ha dit? L'has vist?".

Ha trucat dos cops, primer per comunicar la notícia i després per dir que l'afecció al cervell no li permetia agafar l'avió, per la qual cosa aquesta mateixa tarda marxava en vaixell.

Només una frase "Us estimo molt, però he de tornar amb la meva família".

Mai he vist a K, però des de que ho sé, n'estic estretament a prop... quina deu ser la vivència psicológica d'algú que sap que se'n va...? Hauria preferit no saber-ho?
T'enfonsaràs o tindràs força per viure cada segon?

Si és possible enviar força a algú que ni tansols has vist mai, ara mateix deus estar notant la meva.

Ho sento una i mil vegades.

Tant de bó la vida tingui un resquici de justícia i el temps que tens sigui realment preciós.
Tant de bó puguis fer el que et demana el cor, malgrat la resta del cos.

Tant de bó no fòs veritat.

Bon viatge mar endins, terra enllà. Bona vida.
Sempre podràs tornar a ser jove, al teu terreny de joc.

No tinc paraules, K. Bon viatge...




2 comentaris:

Kevin "lotioplanxa" ha dit...

Que bonic Annna aquestes paraules. Et llegeixo però no escric mai.
Que dur que ha de ser saber on et porta el camí, i que aquest no sigui el que hagis escollit.
A mi sincerament m'agradaria saber-ho, si, patiria, però no suportaria el fet de no saber el què està passant. El que no sé és si ho faria saber als demés, això és de valent

Una abraçada

annna ha dit...

Kevin, probablement el fet de ser valent és la única opció que queda per K. De tot plegat n'hem d'aprendre una urgent lliçó els que creiem que tenim tot el temps del món.

Aprofito la teva visita (que agraeixo molt)per demanar un cop més que tots aquells que llegiu sovint però no deixeu comentaris, us animeu a fer-ho. Em fa moltíssima il.lusió.

Gràcies ;)