Els i les amigues a qui vaig dirigir el "sort de vosaltres" s'hi han anat reconeixent (encara em falta enviar un parell de mails pels que no ho saben) i el fraggel ha rebut el post que vaig crear per ell el mes passat, com a regal de comiat (deixa l'empresa).
Aquesta setmana he tornat a dir no a les propostes del noi que protagonitza molts dels escandalosos retrets dels que es tenyeixen últimament les parets d'algunes habitacions d'aquesta casa. Dir no és com tallar dolorosament una corda que t'estreny cap a la direcció on ell et vol portar, on tu saps que no pots anar a parar a no ser que estiguis seriosament disposada a fer-te un fart de patir per segons, minuts (màxim dies) d'il.lusió condensada i dolça com la llet que té la mateixa composició (condensada).
I tallar la corda fa mal molt endins, però diuen que salva.
I aquí estic, lluny de la illa on se suposava que hagués naufragat. Resguardada de totes les intempestats de l'amor inconnex (que és com es torna quan un amor impossible lluita per no ser-ho). Preguntant-me si he fet bé, sopesant si valia la pena notar aquell buit a l'estòmac, amb àngels i dimonis superposats al cap en una fervent batalla campal... però una mica més a prop de l'home que camina pel carrer*...
*Referit a un post que vaig publicar al barcelonablogs (web desapareguda) el 23 de Juny del 2005 titulat "D'un home que camina pel carrer".
1 comentari:
Ànims, veïna! No cal quedar-se atrapat en el passat, ni en segons quines no-relacions, però una miradeta enrere, de tant en tant, també serveix per veure que s'ha fet camí.
P.S. T'ho dic jo que sovint tinc la sensació de donar voltes i més voltes... ;-)
Publica un comentari a l'entrada