Línia d'Aurora

La Dolores i el Mateo van viure normal, sempre ho expliquen així i la veritat és que no hi ha una ànima al barri que s'atreveixi a discutir-ho. Potser per dins ho pensem, almenys a mi m'ha passat pel cap més d'una vegada, però quan ho diuen només encerto a repetir la rutina que segueix religiosament tot el barri: respondre "Sí, claro, como todos, si es queee...".

És important no allargar ni entonar massa les últimes "es" perque els pots donar peu a allargar massa la discusió metafísica o bé "poniéndonos en lo peor", a que et malinterpretin.

Quan ho diuen, si ens hi fixem, ho fan en plural i en passat, i sempre quan van o tornen de la compra. Tot té un perquè.

En plural perque són dos, perque sempre han estat dos: una parella potser no perfecta, potser no ideal, però precisament per aquest dues coses, envejable i sana fins la sacietat.

En passat perque la seva història va viure un aconteixement que els va marcar una línia divisòria, un abans i un després, un mai, un sempre, un dubte del tamany de França.

Quan van o tornen de comprar perque és l'únic moment que poden deixar de cuidar-se del que va passar entre aquella línia divisòria del destí: l'Aurora.

El Mateo no volia fills "para que te voy a engañar, mi vida", li havia dit a la Dolores quan encara ni s'havíen casat. Mai ha volgut malentesos, dobles lectures, llegir entre línies o anar amb segones. Del Mateo sempre en diuen que "va de cara", i tothom sap que és veritat.

Continuarà...