Les corbes d'un 8

Hi ha moments en que et descobreixes en un instant senzill, i en desgranar-lo, t'adones que, en realitat es tracta d'un moment de felicitat.

Últimament n'estic vivint prous com per alegrar-me d'estar aquí, de ser qui sóc, de saber-me en pau amb el que em passa per dins.

Hi ha una corba per on passa l'autobús que és l'expressió material en moviment del que em passa.

Pels que hem crescut prop de la ciutat, però en un ambient de poble petit, l'autobús, sobretot aquell primer autobús que vam agafar "sense pares ni mestres", té una importància cabdal.

El primer cop que vaig aterrar sóla a Barcelona, provocant un injustificat mal de cap en mun pare, el recordo com per guardar-lo en una capseta.

Per aquell record i perque quan pujo sóla a un autobús s'obre la caixa de Pandora i comencen els millors moments per pensar, per crear posts, per imaginar històries i per emocionar-me, del món.

La corba és el moment culminant: porti la cançó que porti al mp3, la corba queda en perfecta sintonía amb el que escolto, em mostra els millors colors del moment del dia en que passo i em recorda que un dia va tenir l'emoció d'una corba de parc d'atraccions.

En acabar la corba es veu l'hospital on vaig néixer.

L'altre dia, mentre repassava totes les coses que últimament em dónen motius per somriure, feia 25 anys exactes que vaig arribar al món en aquell hospital, alguns menys que la corba m'obria la porta de la ciutat i començava l'aventura.

I m'adonava que aquella entrada a l'avinguda esplugues, pedralbes i diagonal, juntament amb la resta d'accessos, dibuixàven un 8.

(Vaig néixer un 8 del 8 del 82)