Si no vull esclatar, fer-me trocets, anar-me marcint fins a apagar-me... demà he de començar a construïr unes piles noves (necessàriament alcalines) per a posar-me en endavant.
No està malament que demà marxi un cap de setmana llarg a Madrid, bàsicament a regalar-me la "festa padre", tot i que no tingui res a celebrar: ahir em vaig assabentar que només he aprovat una de quatre assignatures d'una carrera que cada dia em pesa més, com les noves i petites responsabilitats a la feina, com la confiança de la "jefa suprema", que enlloc de motivar-me em fa venir por...
Porto una setmana molt estranya, amb l'ànima d'un fosc molt crú. La veu de dins passiva i apagada. Sigilosament estranya.
Em trobo a faltar a mi mateixa, a mi quan estic bé.
Em dóno el gust de fugir, tot i la por extrema a tornar a engreixar-me, a seguir amb aquest rictus seriós, a... Em dóno el vot de confiança que quan torni endreçaré aquest desgavell i intentaré tornar a estar contenta de ser qui sóc.
Espero retrobar-me en la marxa... perquè fa uns dies que, definitivament, m'he perdut.
4 comentaris:
Demà com bé dius, és demà. I serà un nou dia, amb noves coses, nous moments. Però prova de fer que el bon moment sigui ja. Girar la truita al mal rotllo, tot i que sigui feixuc el tema de la carrera.
Ànims Annna!! un ptó
Ànim i endavant, petonets.
Si necessites algú per a ajudar a trobar-te jo i Tübingen t'estem esperant.
Un petó molt fort
Espero que el cap de stemana a Madrid t'hagi anat bé. La veritat és que a vegades és necessari marxar per veure les coses diferents. Segur que tornes més positiva!
Publica un comentari a l'entrada