dissabte, 14 de juliol de 2007

La Sara, l'Anna, l'Ismael, l'Ana i la tieta.

En aquests moments, i pel que sigui, què importa donar-li nom, he tornat a necessitar imperiosament l'Ismael Serrano, abans li donava voltes als perquès de necessitar el buit interior que deixen les seves cançons... si es que t'agraden com a mi. Ara no vull plantejar-m'ho, de tant en tant el necessito i prou.
La que acompanya aquest text és la versió més bonica que he sentit mai d'una cançó que si bé no és la que més m'agrada, ràpidament entendreu el perqué significa molt per mi. L'he sentit en directe (el concert del Palau de la música va tenir fins i tot el detall, o jo la sort, d'acabar-lo amb ella), al disc originari, en versions d'altres concerts... però la d'aquest vídeo, que tret de la cançó és força simplet, és la que més m'ha emocionat i amb la que més identificada em sento. Per molt que la lletra no canvii mai, de vegades aconsegueix que em cregui que l'Ana de la que parla dobla la n, i d'altres no.
Volia parlar de com estic però és massa complicat i estic cansada de la pròpia nostàlgia, de sentir-me incerta, de voltar sense fiar-me de res, de pensar, d'estar sola i de sentir-me'n amb i sense motiu... confio en mi, no sé gaire com ni perqué però aquest cop confio amb la meva manera d'anar pel món amb mi mateixa "a cuestas". A més, aquesta nit, que tremoli Barcelona perque anem a per ella.
Volia parlar de mi, o d'ell, o de nosaltres, o de vosaltres o... però no em perdonaria que passéssin els mesos i la meva futura neboda (sí, sí... la dra de les primeres ecografíes es va equivocar, i ara resulta que és nebodA) es quedés sense les paraules prévies a la seva aterrada al món.
Estimada Sara,
No facis mai gaire cas de la teva tieta. Sempre el cas just, per a mi i per a tothom. Primer el que tú penses i després el que... vale, vale, prou, ja me'n vaig de tema i començo a aconsellar-te... i ni tansols has nascut... ai que patirem.
En aquest cas et deia que no em fecis cas en això de que no és important posar noms a les coses... perque sí que ho és, i molt. Fixa't si n'és que a dos dies de conéixer el teu sexe els teus pares ja havíen decidit quin seria el teu. Jo no en vaig tenir fins que vaig néixer, perque amb mi també es van confondre i creien que era un noi... jo m'havia de dir Albert, i en arribar al món van veure que era imperiosament necessari dir-me d'alguna altra manera.
Aquests dies es debatíen tres opcions de nom per a tu. Si t'he de ser sincera a mi cap dels tres em feia el pes, però almenys aquest no em recordava a ningú que no em caiés bé ni tenia cap connotació estranya. I què carai, què importo jo, ara el defensarem com mai perque és el teu. La teva futura àvia no entenia la meva preocupació per saber com et diríes: "no és tan important", deia. Jo ho veig bàsic, què vols que et digui.
Doncs res, noieta, encantada de conéixe't ja abans que arribis. M'han dit que hi ha una cosa que es diu "Flotàrium" i imita la sensació d'estar dins l'úter matern, en plan centre de relaxació.
T'hi pots estar 30 minuts, amb líquids i música relaxant... ái, no ho sé, jo ho faré per sentir-me més a prop teu i per entendre't una mica més quan surtis.
Tinc la necessitat de donar-te coses especials i de posar atenció al que no ha tingut la meva vida o al que m'hagués agradat que m'haguéssin dit o ensenya't perque tu si que ho tinguis.
Per començar tens uns pares que s'estimen a rabiar. El teu pare ha estat i és una de les persones més especials de la meva vida, i això crec que garanteix que seràs feliç... i em tranquil.litza.
Fins la propera carta, Sara, una abraçada!
La tieta Anna