No me'n volia anar a dormir sense passar per aquí. Quins díes més estranys... Per variar, porto setmanes amb diferents posts al cap que ara s'esfumen per convertir-se en l'atzar del que surti en aquest moment, que anirà prenent forma fins que una de les idees acapari l'espai i es converteixi en la reina de la festa.
Podria parlar de dues coses molt importants que he deixat enrera aquests últims dies, però són d'aquelles coses tan personals que ni tansols aquí les puc escriure. Podria parlar de les coses i les persones que no entenc, però ho he fet tants cops... i per alguna raó que no conec, aquesta no és la nit per fer-ho.
Podria parlar de les reaccions mentals de tornar a veure John Cusack parlant-me a través de la pantalla, de... ja està, la idea ha aparegut.
Una festa fulminant de divendres passat va concloure amb un fet insòlit que no em trec del cap: Vaig perdre un llibre i una llibreta en la que vaig estar escribint coses molt íntimes. Tota la nit vaig dur el bolso a sobre menys una mitja hora, que va estar a terra de la discoteca.
Del que estic segura és que la cremallera del bolso no va estar en cap moment oberta.
No em va faltar ni un céntim, ni el mòbil, ni l'mp3, ni les claus... però l'endemà no tenia el llibre ni la llibreta... i a més el llibre duia el meu nom escrit a la primera pàgina...
No em trec del cap que hi ha un desconegut o desconeguda que ara mateix sap més de mi que jo mateixa.
9 comentaris:
Bé pel que jo sé no hi ha res més atraient per un lladre d'emocions que les confidències "alienes", però encare és més interessant si conèixes aquell que explica, per tant suposo que qui t'ha tret el llibre i llibreta et coneixia i, o bé et volia conèixer millor, o bé sabia el valor que tenien per a tu i ha volgut putejar-te...jo em quedaria amb la primera és més...positiva.
buah, amb les neures que té l'Anna només faltava aquest comentari.
Que no, que no, digues-me simple però jo segueixo pensant que ho has hagut de posar en un altre lloc, o tu vas deixar a la feina, o un canvi de bolso o li vas donar a algú perquè t'ho guardés o simplement ho vas perdre.
Poca feina ha de tenir un lladre d'emocions bloguils.
Quina llauna!!
És un pal molt dur!
Jo vaig perdre una de les meves llibretes, bé, vaig perdre la bossa sencera, al tren.
I me'n vaig adonar 2 hores més tard... I res, li vaig seguir la pista fins a hospitalet, q és on em van assegurar q si hi havia res, allà hi feien la revisió, d'aquell tren concretament..., i sí! els encarregats no, però un noi de seguretat l'havia agafat!! (quina sort tu!) A veure si tens la mateixa sort!!
Ànims!
Caram...espero que ningú et faci xantatge a partir d'ara...! Però com dus una llibreta aixi a sobre!
Em plau comunicar-vos (jajaj) que aquest matí ha aparegut llibre i llibreta a un calaix de la meva habitació. Abans d'anar a dormir vaig decidir guardar-ho al calaix i no ho vaig recordar més. Un cas...
ben curiòs que nomès et faltès això....com és la vida!!!
Bé...has deixat de ser anònima per un anònim que és encara més curiòs....
Un petonet
No tinc més paraules, senyoria.
Alarmistes!!!
El que passa es que t´ha afectat molt el llegir al Paul Auster.
que persona tan cabrona, con emocionante que es leer analgesia va y te roba la libreta.
no te ralles anita, que lo peor que pueda pasarte es que quieran contactar contigo para extorsionarte sobre tus secretos.
y empieza una peli mala jejejeje
un abrazo
Publica un comentari a l'entrada