Senyora gran

Vostè no ho sap però fa molts dies que no escrivia, almenys aquí.
No s'ho pensa, vostè, que tant gran com es veu a sí mateixa sigui capaç d'inspirar... m'ha sabut greu no dir-li, però potser no m'hagués entès.

Potser ja ni se'n recorda que m'ha trobat a l'autobús. Jo pujava quan ha quedat buit el seient del seu costat, donava a la finestra i tal com estava de ple el bus (a les 8, a l'alçada de plaça de Sants) m'ha semblat un luxe i he gosat molestar-me amb la frase curta que sempre repeteixo en aquest casos: "Em deixa...?".

Vostè m'ha respost preguntant-me on baixava:
- "Perquè jo baixo a Collblanc i si has de baixar tu abans, em canvio de lloc".

La seva cara de "piula", d'ex nena dolenta, m'ha fet somriure. Vostè és d'aquelles persones que obren molt els ulls quan parlen, sempre amb expressió de dubte, de sorpresa... i per tant amb actitud d'aprendre, a la seva edat.

Com que jo baixava molt més tard hem pactat que em tocava finestra i vostè ha continuat parlant-me:
- "Jo acostumo a preguntar-ho, saps, sempre va bé perquè així no ens molestem".

Jo devia fer cara d’ai quina gràcia" i li deia que sí, oi? Temia que em parlés tot el camí... li seré sincera: tot i que vostè m'ha caigut molt bé, a mi m'agrada desconnectar al bus. Posar la música molt alta i mirar per la finestra.

I vostè ho ha vist i ho ha respectat molt més que molta gent més jove.

Ja sé que ja no pot ser, però voldria que sabés que m'ha emocionat quan m'ha dit adéu, amb la ma, tot i ser al costat meu, abans de baixar-se.
Només he pogut respondre "Adéu, que vagi bé". Però voldria haver-li dit que...

... voldria que sabés que avui, avui que vostè es pensa que ha estat un dia ben normal... ha inspirat algú i s'ha convertit en la reina de la meva xarxa, en la reina d'un text i d'un moment... vostè, que mai ha volgut cap regnat més enllà de les seves coses.

Gràcies iaieta del bus ;)