diumenge, 29 d’abril de 2007

Sonata para un buen hombre

M'he emocionat veient "La vida de los otros" com feia molts anys que no m'emocionava: ni una llàgrima. Veure una pel.lícula sola i en un ambient absolutament silenciós i auster revela coses almenys interessants.

Sempre que veig una pel.lícula sola ploro, sempre. Si estic amb algú puc aguantar el nús a la gola sense conseqüéncies aqüíferes fins a un llindar límit que sobrepassaria amb "El club de los poetas muertos", "Tomates verdes fritos" o "Mar adentro". Tot i que la palma d'or del llagrimeig se l'endú "Salvador", l'emoció que em va provocar va ser tan inabastable que vaig acabar sanglotant en públic.


És curiós que en la setmana amb més coses personals a dir del món em dediqui a parlar de cine. No se perqué últimament em costa escriure al blog, probablement perque de cop la meva vida va molt ràpid, hi passen moltes coses. És com si hagués estat molt de temps buscant un canvi, m'hi hagués preparat i ara el canvi m'obligués a viure en ell fins que el que ara revolucioni es converteixi en estable. És possible.

Realment la meva vida té molt de pel.lícula, ara mateix, tot i que de totes les vides se'n podria treure alguna cosa digna de llargmetratge.

Veieu "La vida de los otros" i descobrireu el que és l'emoció callada, profunda, les llàgrimes per dins. Digueu-me què se sent en l'escena finalíssima, perque l'he viscuda fa un minut, i em dóna la sensació que és un dels finals més bonics que he vist a la meva vida. Previsible, potser, però molt relacionat amb el que jo hauria fet si fós l'escriptor protagonista. Que algú em digui si estic hipersensible, o realment el final d'aquest film fa seure de cop quan intentes aixecar-te.

Un dia vaig veure una obra de teatre que es deia "La bona gent", era molt petita, l'obra era per adults però convidava el cosí actor i m'hi van portar... em va marcar per sempre, no sé ben bé perqué.

És bonic que ara la pel.lícula que veig es relacioni amb una sonata per un bon home. Un bon títol...

1 comentari:

kiwii ha dit...

Em va agradar molt aquesta peli, quantes coses diuen els personatges sense parlar. Si que té molts moments previsibles, però mai ho relaciono amb que faci la pel·licula millor o pitjor.

Jo ploro més de riure que de pena al cinema, però de tant en quan faig la magdalena, l'última en una escena de World Trade Center, digueu-me cursi..