dissabte, 21 d’abril de 2007

Revolució

Quan distribueixes de manera innovadora una habitació vella, et pots trobar amb coses que de cop ja no hi caben o que no queden bé amb la resta del mobiliari, o que no ténen l'aspecte que creies que tindrien... i sobren, te n'has de desfer.
En els esquemes de la vida que he aconseguit no hi cap un noi que no s'aclareix - tot i que em dolgui que em deixi perdre - ni una feina on no em valoren, on és possible que algú que no serveix ocupi un lloc que mereixem mil cops més l'Eduard o jo. Millor dir, l'Eduard i jo, que som veritablement l'equip.
He exposat amb tota la convicció que he estat capaç de transmetre els meus arguments al jefe "suprem" i al que no serveix. Marxaré en quan trobi un lloc igual o millor, amb l'elegància que ells no han tingut amb mi. Tothom em diu que m'esperi, que tingui paciéncia. Però el cor m'impulsa cap a un altre lloc, l'orgull se m'apodera i aquest cop vull deixar-lo parlar. Me'n vaig perque sé que he d'ensenyar, que he de seguir sent la profe (com em diu una gestora) perque sé que he d'ocupar el meu lloc i si no me'l deixen ocupar en pau, ja no val la pena. Així s'enfonsin amb el jefe de torn.
Ja fan bé de dir que la felicitat no és mai del tot complerta, però potser caldria afegir que si bé no ho és, dóna forces per enfrontar els ensurts que vénen darrera d'ella.
O canvien molt les coses, o aquest noi i aquesta feina acabaran ben lluny de mi... on deu ser la deixalleria d'antigues emocions positives? Quin color té el contàiner de rebuig de dolor? On van a parar els residus que intoxiquen el pensament? On coloques la punxada metàl.lica que fa la respiració quan penses que potser no el tornes a veure mai més? El camió del reciclatge em podria deixar pel centre i ho celebrem?

6 comentaris:

EDUARD ha dit...

La felicitat pels grecs era l´eudaimonia. El bon daimon que vol dir tindre una bona veu interna que ens assenyali el cami. El que desprès ha derivat en el concepte modern de la consciència. Segueix el que creguis i fes el que et sembli correcte.

esteve ha dit...

El Sobrino del Diablo diu quelcom com:

"Yo respeto a todo el mundo pero a mi no me pisa ni Dios."

És una mica aixó, si no et sents suficientment valorada cal que cerquis aquest gir. A vegades ens manca objectivitat per veure-ho, aixó sí, si ho veus clar, espera't a demà, i si demà encara ho veus, endavant! :)

annna ha dit...

Eduard: Molt maco el comentari i molt apropiat.Merci.

Esteve: Ja fa díes que està decidit, per sort he tingut un marge de dubte com el que apuntes, i la veueta em continua dient el mateix. Gràcies wapíxim!

denke ha dit...

jo totes aquestes coses intento deixar-les al iPod...
ultimament la musica, tot i que escassa, te efectes curatius.

Sinuaini ha dit...

Ja t'ho vaig dir un dia, els consells són per escolat-los i valorar-los, però al final sempre has de fer el que et dicti el cor. Endavant guapa i a veure si un dia d'aquests podem parlar amb més calma, que l'altre dia ens vam quedar a mitges.

Un petó

kiwii ha dit...

Si que va bé tenir paciència en aquests casos, però pel que dius sembla que ja l'has tinguda.
Endavant, sigues valenta i fes el que et dicti el cor, no et converteixis en una esclava de la vida i la feina dels altres, valora el que deixes i el que pots trobar