"Some-body" to love

Sabreu per les vegades que m'heu llegit -si sou veïns bloggers- o per les coses que viviu amb mi -si sou amics- que sóc molt emocional, molt sensible i que de vegades ho sóc tant que em quedo sense paraules. Segur que trobareu molts posts que comencen amb una variant de l'expressió "per més paraules que utilitzés no podria explicar...".

Aquests dies he descobert que la felicitat és la cosa més fàcil de transmetre però més difícil d'explicar.

Si em coneixeu bé sabreu que el procés de transformació que m'ha portat a aquesta felicitat no va començar ni ahir ni abans d'ahir. I us asseguro que no ha acabat, per sort, perque d'una vegada per totes he entés allò de que és més important el camí que l'arribada. Però per veure-ho havia d'arribar.

Ara que m'abracen m'adono que era impossible que ho fèssin si no era capaç d'abraçar-me a mi mateixa, d'acollir-me. Ara que accepto el meu cos i la meva ment amb la incondicionalitat necessària per un amor propi amb cara i ulls, veig que era impossible que la resta de la gent em veiés de debó amb la pared que tenia muntada. Acumulava greix, ansietat i malestar alhora... i amb ells contruia el que em separava de totes les coses bones que em passen ara.

Quan millor estic més me n'adono de com m'han ajudat els meus amics. Sempre he sabut que hi ereu però n'he estat infinitament conscient en veure que la meva felicitat us fa feliços a vosaltres. Ja sabeu que hi ha moltes coses que costen d'expressar (almenys sense ron pel mig) però voldria que sabéssiu que estic tremendament orgullosa de vosaltres, de l'enorme capacitat que heu tingut per escoltar-me, per aconsellar sense ferir, per animar-me fins i tot quan em posava insoportable, d'estar sempre on havíeu de ser.

Sempre he pensat en els agraiments d'un hipotétic llibre, sempre he sabut que hi serien els vostres noms i no és, de moment, un llibre el que he escrit, però sí que estic vivint una història que sense vosaltres mai hagués passat del pròleg.

La meva felicitat és, sobretot, per vosaltres.

Tot i que seria el més adecuat, no vull posar llistes amb noms i motius perque no em perdonaria deixar-me ningú.

Segur que m'enteneu si dic que sabeu qui sou els destinataris d'aquesta carta, segur que m'enteneu si parlo de l'efecte donosti, de les cròniques de nàrnia, dels quatre del plata, de les escales de la facultat, de la dutxa del gimnàs, de la meva banda dreta a l'institut, de la meva banda dreta ara a la feina, del cafè pendent d'una lluna amb molta paciéncia, del millor padrí que he tingut mai i la seva bruixa bona, les educadores socials, les companyes de cine i crispetes al walden que presegueixen amb mi l'Ismael, la meva amiga del frontón que s'ha fet gran i ja no juga a barbies, etc.

Hi ha gent que mai llegirà aquest blog i a qui dec tant com a vosaltres. Espero que em vegin als ulls el que no puc dir en paraules.

No tinc més paraules... GRÀCIES!